Fadeta

Sophie Gengembre Anderson

Noia estranya que en el bosc
m’esguardes amb posa quieta.
Vellut i molsa, els teus ulls
m’atrauen al cor del vespre.
La cabellera s’enreda
amb heura i lligall boscà.
A dalt d’un arbre hi refila
cristal·lí el cant d’un pinsà
Damunt de fulles humides
t’hi asseus amb posat de fada.
Pins i avets, esvelts, capgiren
la testa, i és per guaitar-te.
Amb ales de papallona
per volar sempre ets presta.
Duus a un cofret l’ambrosia
per escampar encís i festa.
Respires els líquens d’aigua
i en tens la fosforescència,
ets vegetal i boscana
i flueix la seva presència.
A prop, el rierol dringa,
tapa el cel el gran fullam
i a la clariana on em mires
m’encatives com imant.

Xiscle

 El crit. Munk. pintura

Es fa calavera

el seu rostre humà,

pres pel xiscle-crit

que sencer el desfà.

 

Neix de dintre seu

i és dolor embravit,

tifó que s’enduu

el seny i el sentit.

 

Estreny amb les mans

el nucli del so,

horror desfermat

que esclata com tro.

 

Balandreja el pont

damunt de l’abisme,

la terra i el cel

esdevenen sisme.

 

Espant que contorça

els cims i els afraus,

tortura espessosa

corbant-se en allau.

 

Sofriment letal,

turment embogit,

dolor espetegant,

magma espaordit.

 

Paüra al ple

nova versió el crit munk

Dolor que desfà

l’arrel i l’entranya,

la realitat xiscla

sota un doll de lava.

 

Volcà que corroeix

cel, terra, foc i aigua,

l’aire és el sulfur

que crema i inflama.

 

Horror abissal,

fondo com tenebra,

metzina mortal

que l’angoixa impregna.

 

Patir sobrehumà

que esfondra sens fre,

huracà que arrasa,

crit, paüra al ple.

 

Tenebra

munch_scream

El crit és infinit,

el magma s’ha fet pedra,

cap a la mort va el temps

i el riu ja no té llera.

Damunt del firmament

només cau la tenebra.

Màquina d’escriure

 màquina d'escriure

  Lletres en safata perquè pitgi el dit

ben arrenglerades en estants petits,

humils representen tots els sons humans

i alegres impremten fulls de paper en blanc.

 

Dintre dels seus traços, d’allò més senzill,

hi cap l’univers dúctil i infinit,

civilitzacions, llenguatges dispars

i sencera l’obra de la humanitat.

 

Cada clic que entona una lletra al dit

és l’home que avanza i es torna més ric,

i canta la vida, i fa l’amistat

a tots els seus somnis i a la veritat.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

Així d’una màquina d’escriure normal

en neix meravella i edèn terrenal,

serpentina roja, alba i lila ensems,

i endavant repica complet l’univers.

 

Orfebre del ferro és qui t’ha creat

artista de lletres és qui et fa trescar,

tens l’abecedari, síntesi del món,

neix en tu allò humà en cada creació.

 

Conte

 llibre-obert-0

 Cotxe de núvia que corre al sol,

així un nou conte que emprèn el vol.

 

Porta garlandes i farbalans

i els personatges van endavant.

 

El vent espolsa el seu estol,

la llengua corre un camí nou.

 

Bany de colors que exulta plaer,

tal l’escriptor quan ha fet el ple.

 

Netedat de blau

 

 Netedat de blau omple mar i cel

i l’aire és rentat per l’alt sol novell.

Les barques bressolen damunt del mirall

d’un mar rialler, límpid com cristall.

 

Olor de jorn nou s’escampa per l’aire,

té un puntet salobre i lluu com miratge.

Remoreja l’aigua amb onatge fi

i suau com garlanda s’ondula el garbí.

 

Duu energia nua d’oceà el dolç mar,

quan s’embraveix fort és drac desfermat.

I el poble daurat que a la riba riu

aleshores tem el seu tempre altiu.

Fat maligne

la dama de shalot pintura watterhouse

John William Waterhous

e 

Un fat orc, maligne, plana sobre el bosc

i el riu espurneja espirs verinosos;

l’aire és tenyit –metzina de mort–

per efluvis d’èter densos i ofegosos.

 

L’aigua és espessa, llefiscosa, bruta,

i reflecteix núvols en un cel captiu;

una malvestat n’ha pres part, com ombra,

i tem voraçment l’amor femení.

 

Tot el clos paratge és de misogínia,

que vol tornar estàtica la dona en amors.

Oh, dama de Shalott, reclosa en una illa,

bellesa damnada en plena esplendor.

 

Fugint del castell, encaterinada,

pel mirall del temps has vist Lancelot,

i fuges ardida, sense por ni ànsia,

i vols ‘nar pel riu fins a Camelot.

La teva bellesa fereix el paisatge,

del tot sollevat per teu gosar audaç,

i tota la ufana de la teva gesta

embraveix el mal, que et tenyeix la faç.

 

Ningú pot reduir-te, només maleir-te,

i es llancen conjurs terribles vers tu,

i com una nimfa en sulfur esvaïda

ta vida s’escapa per cercar la llum.

 

I en cada brau dona que neix cada dia

una espurna teva la va a assaciar,

i com una au fènix la dreça, altiva,

i ni bruixa ni home la pot dominar.

 

Impacte

 

Sabeu les formes que hi caben

dins una planura quieta?

Sabeu quants volums indòmits,

 regnes de rodona i cercle?

 

Creieu que en l’espai tot pla

no pot corbar-s’hi la recta?

Creieu que entre el vent lleuger

no hi cap feixuguesa i reixa?

 

Penseu que en dolçor de mar

no hi ha textura de ferro?

Penseu que el plàcid cel blau

no inclou el rugós filferro?

 

També el mar és brau i encès,

i s’escalfa al sol, en batre,

i es fa pesant i rugent

quan força com ferro l’alça.

 

També les ones s’embalen

en forma de cercle i corba,

i el cel fosc de pedregada

en roca dura es transforma.

 

Roca i ferro, cel i aigua

foc que força el retort aspre,

vent, moviment, rotació

i quietud imperturbable.

 

Forca entre l’horitzó,

línia tènue, gavià i alga,

lleugeresa i pesantor,

món de contraris i impacte.

 

Fressa un astre

 

Bufa un vent quasi incorpori,

les ones van rossolant,

la gravetat de la terra

atrau el cel mirallant.

 

Fressa un astre fondalada

de corba de cel fluvial,

i de ferro fred, fet fosa,

dues forques van remant.

 

Crema d’una veta encesa,

enclusa torta i gegant,

tros de cel entre una aresta

i pes pesant gravitant.