Miralls d'aigua, de Carme Cabús

John William Waterhous

e 

Un fat orc, maligne, plana sobre el bosc

i el riu espurneja espirs verinosos;

l’aire és tenyit –metzina de mort–

per efluvis d’èter densos i ofegosos.

L’aigua és espessa, llefiscosa, bruta,

i reflecteix núvols en un cel captiu;

una malvestat n’ha pres part, com ombra,

i tem voraçment l’amor femení.

Tot el clos paratge és de misogínia,

que vol tornar estàtica la dona en amors.

Oh, dama de Shalott, reclosa en una illa,

bellesa damnada en plena esplendor.

Fugint del castell, encaterinada,

pel mirall del temps has vist Lancelot,

i fuges ardida, sense por ni ànsia,

i vols ‘nar pel riu fins a Camelot.

La teva bellesa fereix el paisatge,

del tot sollevat per teu gosar audaç,

i tota la ufana de la teva gesta

embraveix el mal, que et tenyeix la faç.

Ningú pot reduir-te, només maleir-te,

i es llancen conjurs terribles vers tu,

i com una nimfa en sulfur esvaïda

ta vida s’escapa per cercar la llum.

I en cada brau dona que neix cada dia

una espurna teva la va a assaciar,

i com una au fènix la dreça, altiva,

i ni bruixa ni home la pot dominar.