De fons, el cant

espardenya contra el feixisme-nazisme

Està girant l’hora sorda sota l’estrèpit de bombes,

quan la dolçor dels somriures és enterrada a les tombes.

Els ossos humans que cruixen, la carn que es bada i rebenta,

dolor que s’abat d’avions i de tancs que cremen l’herba.

Llàgrimes tenyeixen plors en dies orbs sense escletxes

i la sang que s’ha escolat es coagula a les rieres.

L’home ja toca la fossa, terra i tomba, arma calenta,

cava el regne de la mort, de mort sobtada i mort lenta.

Mort de budells esventrats, mort de bala que penetra.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que ens espera.

 

Qui ha gosat vessar la sang de la tendror i la rosella?

Quina maquinària vil repta al crit d’odi i quimera?

Destrucció cega que avança per carrers, i espanya i trenca,

i s’abraona, voraç, sobre l’alba i la innocència.

La mort, com malvada nit, passa deixant una estela

d’esqueixament i clapit, dolor, malvestat i esquerda.

I cossos amb bala al pit i ferides que es cangrenen.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que ens festeja.

 

Està girant l’hora sorda quan s’ha pres l’odi d’ensenya

i apila els arbres tallats i n’encén, cec, la foguera.

I s’afanya a devorar el millor fruit de la terra,

i es creu que serà eternal, i delira amb la conquesta.

Però torna a ser vençut per una força que el sega.

 

I de fons se sent el cant de la vida, que penetra.

 

I creixen els estendards a les viles i a les eres:

l’home només és humà quan ofereix la mà i sembra.

Sirguen els velers

veler Ramon BonetRamon N. Bonet 

Sirguen els velers,

figuretes fines,

fusta i gran velam

obert a la brisa.

 

Damunt l’Albufera,

copiós mar salat,

amb l’or s’encatifen

del sol tot daurat.

 

Són verdes les aigües,

salobres, fractals,

i són com baldufes

els velers alats.

 

Damunt l’aigua es gronxen

i van fent camí:

d’una terra a una altra

València va amb mi.

 

L’Albufera canta

amb l’aigua que dringa,

el vent suau entona

un cant mariner,

 

i els homes que parlen

al veler que llisca

el valencià tenen

com ànima i deix.

Festassa

Joan Miró. el carnaval de l'arlequí 

Joan Miró

Seduït pel vermell l’arlequí fa festassa,

i una estrella del cel va al convit de comparsa.

Ella s’ha pentinat i posat cua blava

i va fent girs lluents i fugaços en l’aire.

 

Personatges afins a l’arlequí fan dansa

en un ball onerós d’organdí i delectança.

Ell somia content i el seu somni li parla

d’univers luctuós, que pren vida i folgança.

 

I l’ambient tot festiu la finestra li guarda

tot vetllant els confins de la festa somiada.

Música i il·lusions fan lluentors rosades;

blau és el cel de fons, on hi ha una muntanya,

 

i una llengua de foc i una lluna que esguarda,

i un suau aire flairós per eixir a la nit blava.

Dins l’estança, tancat, l’arlequí riu i canta,

i ara es posa a somiar en voltar per la prada.

 

Sent l’olor dels braus pins, sent del blau mar l’onada

i el refilar feliç d’un ocell dalt la branca.

I es promet que demà, en desvetllar-se a l’alba,

la disfressa es traurà i anirà a la font clara.

Castell humà

 

Monument viu que atalaies
si de lluny ve l’enemic,
mou l’ànima gran del poble
per aturar-lo amb el pit.

Castell humà que reïxes
sobre els segles elevat,
quan l’enemic ja és casa
continues el combat.

Homes i dones que s’alcen
mirant l’horitzó en rodó,
del fort vent prenen coratge,
fan del sol el seu bastió.

Amb coll tibat de pantera,
músculs en plena esplendor,
atura el vil que anorrea,
que ens burla i que ho roba tot.

Fes d’estendard en la lluita
contra el roí invasor;
tres-cents anys de resistència,
tres-cents anys d’ocupació.

Però tu amb nou alè t’alces
cada dia als nostres cors,
al carrer, enmig de la plaça,
i la pinya és l’expressió

que no deixarem la lluita
en contra cap opressió,
la pàtria ja és sobirana
per la nostra rebel·lió.

 

Malabar d’art

pintura 0 dona noia a la finestra 79879

Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.

I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat,
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.

Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.

Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.

Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.

Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant. x

I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.

Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.

I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.

Deessa

Auguste Renoir. Nu

Orgullosa de ser dona

m’ajasso al bressol del sol;

els meus dos malucs sostenen

l’obra de la creació.

La meva rosa fruitosa

porto als llavis i al mirar:

no pas tots podran collir-la:

només qui la trobarà.

Dreçada davant la terra

torno terra aplegar;

que no saps que sóc deessa

i puc nounats infantar?

 

 

De tots amors

dona i papallona

Nit que es desvetlla sens tu,

parany de la solitud,

tot ombra.

 

Parla de tu el meu ofec,

em moc enmig l’aire opac,

t’invoca.

 

M’esclafa la lluna al fred,

la teva finestra és closa,

ja orba.

 

Com un ull ens va mirar,

somrient-nos abraçats,

fent fronda.

 

Camí de la llibertat,

van ser els teus petons carnals,

salobres.

 

Mai no t’ho vaig saber dir

i avui no et resten per mi

penyores.

 

Pena que m’enduc endins,

on basteixo amagatalls

d’aromes

 

i faig culte dels sabors

de tots amors que has deixat,

aurores.

 

Mal endanyat

el bosco pintura pujada a l'empreu o més enllà 

El Bosco

Hi ha un món ple de monstres de ferotges ulls,

dimonis furiosos de maldat curulls.

Els homes no poden mai aixecar el cap:

és la tirania del fort i del fart.

Tot el cristianisme malaltís i cruel

és dins la follia i treu verí i fel.

Rebolcant els homes pel més brut dels fangs

el catolicisme els va traient sang.

Malaltia humana que no deixa lloc

ni a l’alegria ni al plaer ni al joc.

Just el goig de viure esdevé pecat,

tot concupiscència i mal endanyat.

L’esperit s’envolta de la malvestat

d’un pecat horrible que l’ha originat.

“Ja la humanitat va ser desterrada

del bell paradís per espasa en flama”.

Ho clama un clergat que escup serps malignes

i que ens vol esclaus i fer tornar indignes.

“Sou carn de condemna, ningú és innocent,

i per molts pocs s’obre la porta de Déu”.

Potser per aquells que han just disfressat

les passions més baixes fent creure pietat?

Fan esgarrifances els que van al cel,

els que es diuen àngels però són pou d’infern.

Un cel que valora la hipòcrita faç

d’aquells que en el món són àspid voraç,

d’aquells que han volgut ofegar la vida

fent por als innocents amb la llei divina.

Aparteu son rostre del nostre davant:

si Déu existeix és goig galopant.

 

Han emmudit les muses

  

Es va malmetre el cant de la sirena antiga

i el llaç que va nuar-nos àgil es va desfer,

i al silenci vibràtil on volíem els riures

es desféu l’encanteri i se n’anà l’arquer.

Les taules van sentir també dolces paraules

i els miralls expectaven una història en el vent,

però no ens vam escriure, tampoc no ens dibuixarem,

i una amarguesa trista s’assola per l’ambient.

On és la gran promesa incitant dels somriures?,

on el murmuri intacte del riu que va creixent?

Han emmudit les musses, s’ha estavellat la barca

i la gorgona ardida ja no ens mira amatent,

i espera un vaixell plàcid amb navegant intrèpid

que de passió curulla en sigui l’estadant,

que indomable romangui repartint lluna plena

i l’infinit acali a rades i a tombants,

i que a l’oceà gronxi el somni de l’albatros

mentre que el vent el dugui on nia el pelicà.

Amors de correntia, de moviment de vida,

país de l’alegria d’anar i no tornar.

Cal creure en la bellesa per poder-la copsar.

Noia de la rosa

 

Tens tot l’esguard net,
i clar, ens abasta;
no tens por de res
i ets llum de rosada.

Tots allò infinit
tens a la mirada,
noia de la rosa
generosa i blanca.

Blau de cel intens
i pau regalada
dónes en penyora,
i ets xamosa i franca.

Tota tu ets sencera
en els ulls de fada.
Dins seu resplendeix
el millor de l’ànima.