Sobre el teu cos plora el dia
la seva blava pluja,
gotes que s’encongeixen
damunt la pell, blanc de lluna.
En silenci alces els braços.
delicada, tota nua,
i s’obre camins fugaços
sobre els pits la trista pluja.
Sola entre l’infinit
el teu cos pren la llum clara,
enllà dels núvols cruixits,
del cel, que obrirà clariana.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes per a dones
S’eleva el crit escanyat de la forca,
del clos que remet les dones a presó,
de la nit que batega llosca i fosca,
del dolor que no troba claror.
S’eleva el crit entremig la sordesa
d’un pantà abrupte i tenebrós,
allà on mai no arribarà cap contesta
i és esglai glaçat, i torna tot crit orb.
Publicat dins de Poemes per a dones
Adormida a l’estany,
sirena bruna,
et cau la nit damunt
de les parpelles,
i a la teva nineta
hi surt la lluna,
tu vestida de blanc,
ella amb vergelles.
Ja no arrelarà en tu
cap nova saba,
se n’ha anat l’esperit
a terra estranya
i fent osques a l’aigua
mansa i quieta
arrela al teu marjal
un crit d’estrella.
Publicat dins de Poemes per a dones
Entre pedres i inert
he caigut
i el sol dóna el darrer
raig de llum.
En l’aire de la nit,
aturat,
sóc sola només jo,
sens plorar,
i la negror del cel
sens forat,
és capa de tarquim
endolat.
Ni estrelles ni estels,
allà dalt,
obren carícia o vers,
ni cap clar,
ni cap estel fugaç
vol passar,
veient l’isolament
del meu fat.
Tot em circumda a mi
sens tocar
la matèria de dol
que em perfà,
i costa molt al vent
bellugar
l’arpeig intern de mi
que és un crit.
Romanc al mig del fred,
sucumbint.
Publicat dins de Poemes per a dones
S’estira la corda tensa de la tarda
i el sol penja del filferro de l’estenedor,
es mou calenta la brisa amb olor de pinassa
i només el meu respir en trenca la remor.
Nua en el temps incommensurable,
amb la mirada nua traspasso el teu oblit,
de la teva terra he estat arrencada,
travessa el timpà del so el meu neguit.
Lluny, en la distància incomptable,
fa girs atordits l’ocell del nostre alenar,
la flor de tarongina és al meandre
que escola el temps que no es pot agafar.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols, Poemes per a dones
De vegades la tarda
vessava d’expectatives
que eren l’impuls de vida,
el que era punt de créixer.
L’aire en portava els nòduls,
llavors atapeïdes,
del futur que s’obria
amb respir i amb estrelles,
i llarg camí per córrer,
i bellesa per prendre,
i allò millor per viure,
amb l’amor com a rella.
Publicat dins de Poemes per a dones
Vindran volant suaus els coloms
i s’aixecaran tendres les aurores
damunt els dies que començaran
com si fossin de nou els dels anys joves.
Delicat, l’aire serà un bateig
i el seu pas tindrà tacte de ploma
i una harmonia extensa planarà
per teulades enllà i a les alcoves.
La pau bufarà el seu càlid alè
perfumat de les flors totes noves,
i l’horitzó al fons serà complet,
sens clivellar-se amb esquerdes ni osques.
Vestits i camises voleiaran al vent
i es festejarà del tot la vida,
els seus fets petits quotidians,
el pa a la taula, la flaire del somriure.
I començarà intacte un gentil temps,
curull de plenitud compartida,
on l’esperança es donarà la mà
amb el naixement bellíssim del nou dia.
Publicat dins de Poemes, Poemes solars
Prop la teva intimitat
et triaré les paraules
i les vestiré d’albor
i d’olor de matinada.
Respiraré al teu compàs,
seré un ocell de la plana
que aletejarà amb la mà
sobre la teva pell clara.
Els llavis seran l’ofrena
de la meva ànsia vessada
que vorejarà el teu cos
cercant-te els llocs introbables.
Les puntes dels meus cabells
seran brisall i garlanda
del teu pit, per morir en ell,
del teu encís intocable.
I l’abraçada serà
calor intensa i tancada
sobre el teu batec turgent,
que vindrà a segellar-la.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per als homes, Poemes solars
En el carrer tranquil
la meva vida cruix,
amunt i avall transiten
només desconeguts.
Una petita orquestra
toca a una cantonada,
música com fils d’or
que em parlen del que em falta.
L’aire és transparent
i tot el ritme és suau,
jo vull la vida intensa
però el meu riu va a un afrau.
Vull l’onada del mar,
de bravor a carícia,
només passa el temps las
damunt la meva vida.
Els ulls sense horitzó,
el meu esguard captiu,
i aquest tram de carrer
lent i repetitiu.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a dones
Dins capoll de llençols, estant dintre el meu llit,
somio que algú té cura de qui jo sóc,
algú a qui li importa si sóc o no feliç,
algú que no existeix i que és motiu d’enyor.
Però somiant un gest, un de sol, sensitiu,
em torna la il·lusió, la joventut i el goig,
i es torna suau el temps i l’esperança viu,
i el meu cos reverdeix i s’estronca tot plor.
I la bellesa ve i es presenta de nou
amb un somrís molt lleu, només d’un gest senzill,
i tota jo m’he omplert de llum i d’escalfor
tant sols creient que a prop pugui haver-hi caliu.
La dolçor d’una mà que just toqui el meu cos,
que amb un gest just per mi vingui a cobrir el meu fred,
que sàpiga trobar qui de veritat jo sóc,
i aquest vast abandó no torni a ser mai cert.
Publicat dins de Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 