Ploro
per la sensualitat perduda,
per tota la natura
anegada en el plany,
perquè en el teu mirar
no hi trobava l’espurna
de mi, la dona bruna
que et volia estimar.
Rotacions en el temps
i la teva pell pura
i el teu prest acostar-te
a la font abundant,
però cap amor brollaves
ni hi havia tessitura
que tu corresponguessis
l’amor meu captivant.
Publicat dins de Poemes per a dones
Sempre la solitud
que s’enrosca com un llençol suat,
nits vermelles amb el pols afuat,
com una alarma.
El pensament de la mort,
i la vida
que no basta,
no saber com celebrar-la
tot el que sense consciència
ens ha abandonat,
tot allò per sempre arrabassat.
Tombs en l’aire carregat
del pensament i l’estança,
i a la vora un abisme
que ens clava.
La solitud com una inutilitat
que ens secciona i arrasa.
I molt tard, molt lentament,
cansat, ve el matí,
com un consol,
com una transformació esperada,
com el terreny on s’esdevindrà la calma
i l’esperança en el canvi del destí
i de les arrels de l’arbre
on avui
tenim l’esdevenir.
Publicat dins de Poemes per a dones
El vent no truca a la porta
de l’enterbolida estança,
només nua resplendeixes
sota la llum de la làmpada.
Dona que emmarques el rostre
entre la nuesa blanca,
les dues ones dels pits
són fermes com l’alabastre.
La roba íntima negra
et fa molt més nua encara,
la carn esplèndida lluu
amb transparència de marbre.
Sobre tu et clous sencera
amb pensaments insondables
en l’aire que reverbera
d’una alta murada a una altra.
Presonera al teu castell
intensa i trista divagues
en com arribar al cancell
per sortir a noves contrades.
Oferta a tu mateixa,
als teus somnis introbables,
vols obrir camins silents
per sentir joves albades.
Estirada al llit navegues,
sense finestra, enaiguada,
fosca entre la cremor
de l’enyor, abandonada.
Vindrà una força punyent
que et farà alçar, rebel·lant-te
a perdre els dies tan bells
de la vida, que a poc passa.
Dins teu sentiràs l’ocell
amb el seu cant d’esperança,
llavors t’alçaràs, somrient,
amb la clau dins de la palma.
Publicat dins de Poemes per a dones
Cos despullat
joventut viva
sortint del mar
tot salabror
exuberant
carnal delícia
cos arborant
gaia esplendor.
Àmfora closa
suau fortalesa
carn amotllosa
nu bategant
morenor clara
que el mar cobeja
i de bellesa
el va astorant.
Publicat dins de Poemes per a dones
Es removia el dolor,
serp enroscada en la nit,
verí apegalós vessat
al centre de cada espasme.
I en la foscor de l’abisme,
sense que jo ho sospités
em nuava amb sogall la vida
amb un nus de mariner.
Entre el vòmit sense mida
que em deixava extenuada
perbocava dia a dia
el verí que vas clavar-me.
I vaig veure l’horitzó
que enllà del cel irradiava
una llum sense parió,
i amb la corda vaig fugar-me.
Publicat dins de Poemes amorosos
Carn extreta d’un motllo de fang,
matèria nova del paradís,
fràgil al dolor, al cop i al tall,
exultant sota l’aire de la nit,
exuberant en la claror solar.
Cos de dona dotada de pits,
desig que déu ja havia somiat,
d’on totes les generacions s’han nodrit
sorgides del gènesi en tu modelat,
allà on Adam feia brollar l’estirp,
d’on ha fluït tota la humanitat.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes per a dones
Ramon Casas
Qui et veu amb aquesta esplendor?
Or líquid et mulla el vestit
i tu, arrapada amb pudor,
prems contra el mur el teu negre neguit.
Qui et vol despentinar el cabell
i amb tendra feresa esblenar-te de nou,
qui et vol estrènyer i exhaurir completament
i com llum del matí retornar-te altre cop?
Tu prems fermament els braçals del seient
i les cames clous, i el roig et puja al rostre.
No hi ha cap sentinella ni espiell
i ningú pot salvar el teu núbil encontre.
Qui com sargantana ha batejat
el teu escàpol i anguniós posat,
tu arravatada i temorosa d’ànsia?
Qui et vol sacsejar a bastament
fins incandescent i pregona fondària?
La teva força protegeix i tanca
la premuda joventut del teu portent,
i aquesta nit, entre roges cremors assuaujades
cediràs a la ferotge por d’aquest lliurar-te
bescanviant-la per posició i joiells.
No corren les teves mans a les carenes
ni arrossen damunt les fulles tendres
del teu desig primer, aquell roig del llavi dreturer
dins el goig essencial que és ofrena.
Publicat dins de Poemes per a dones
Ramon Casas
Bombeja el cor de la nit
a les teves temples pàl·lides d’angoixa,
sargantana que t’arrapes al mur
dibuixada per altri amb un groc que pertorba.
No hi ha pell en què s’obri l’espurna
del voler-te donar en la nit quieta,
no hi ha somriure ni color de fruita,
només la por d’obrir-te en canalera,
només clausura de cames ombrívoles,
només pressió de les mans que constrenyen,
només aquest NO gravíssim que traspues
a qui et va pintant amb tinta d’abellera,
a qui espera que en la nit obscura
canviïs de pell amb escata novella
malgrat s’esmicoli tota, feta engrunes,
la teva voluntat de núbil donzella.
Publicat dins de Poemes per a dones
Herba llunària
en nit de blava lluna,
la belladona
per barrejar amb escreix.
A la finestra
penso apòzemes pures
en nit de bruixes
al pic del novè mes.
La boira em porta
l’olor de l’estramoni
del bosc intacte
de la terra de Xres.
Iré a collir-ne
a l’hora epicúria
quan l’au nocturna
faci fugir els arquers.
De l’aquelarre
en sou les convidades,
dones de l’aigua
de l’ancestral fluir.
Porteu mandràgora
en feixos i a braçades,
i el jusquiam
a cosa de no dir.
Dels blaus resquills
de la lluna que cauen
farem collars
d’astres aquesta nit.
Fidels a l’aura
que de la lluna emana
cap llei no ens mana,
ni mai serem servils.
Publicat dins de Poemes per a dones
Entre les mans
se m’ha pansit la rosa:
la mostro humil,
amb aire impotent.
El meu somriure
s’ha fos gradualment
i al llavi hi resta
una amarguesa closa.
Sàvia com sóc,
no espero cap resposta,
només potser
demano tendrament
de quin procés
sóc escollida hoste
al santuari
que té per déu el temps.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes sobre la vellesa
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 