Cant nou

noel 000 far sant sebastià

Encara els petits cérvols
respiren a la teva ànima,
amb els contes que de nit
venia a explicar-te la mare.
 
Com ells encara transpires,
però ara als teus llavis plana
pols de papallona daurada,
que anuncia una nova vida.

 
Llavis tendres que tremolen
de tot allò que els espera:
un nou cant ja s’obre via:
crema la joia i la pedra.

Deixa’t anar al vent

flor blanca a la branca 

Deixa’t anar al vent com el vol d’alosa

i entre les flors blanques asseu-te a somiar.

El vent farà fins els trets del teu rostre,

i la pell, suau, i l’esguard més clar.

 

Que l’aire del món et doni lluor nova,

que l’ample horitzó et doni la mà,

tot el teu cabal emmarca tothora,

entre el cel, obert, i el teu caminar.

 

Sàpigues triar la millor collita,

damunt el vent lliure, sempre cavalcant;

ales sorgiran del voler que et guia

i les incerteses s’esmicolaran.

T’he fet poema

cor sorra  

Aleshores encara no eres un poema,

només il·lusió meva, com brúixola indicant-te,

amb mirades novelles, sensacions i fiblades,

bellesa repartint-se, esperança escampant-se.

Però llavors ja tenies la rosa oberta als llavis,

el mossec a la vida, amb mans i dents serrant-se,

la morenor adormida, l’olor que transpiraves,

llavors et relluïen somriures com un càntic.

Llavors ja al cos tenies músculs virils i abraços

que em deien amb veu íntima que eren per dies audaços.

Però el teu gran cor sols era un ocell que piulava,

que amb ulls tendres i tristos isolat tremolava.

Tremolaven també les meves mans tocant-te,

les senzilles carícies, el que volia donar-te.

I refilava, amb tu, el cor que em bategava

amb la font per nodrir-te, prenent de la teva aigua.

Ara t’he fet poema, i et deso dins la cambra

dels desitjos feliços que esperen retrobar-te,

en una estança dolça, on vinguis a buscar-me,

per viatjar descalços a l’aurora encantada.

 

Tots els blaus

cel blau mar sorra

Immens pla de l’horitzó,
on el cel, el mar, la terra
són la trobada i la unió
de dos signes que es completen.
Masculí i femení
que s’ajunten per parelles,
potències que en si perfan
l’univers que les condensa.
Per parelles els ocells,
dos dofins en mar oberta,
i anant cap a la fusió
home i dona que en mar entren.
Forma oval de la natura
que excel•leix de rodonesa:
es perfilen tots els blaus
sotjats de taronjor encesa.

 

Titella de la nit

dona noia desesperada  

Titella de la nit

et mouen fils d’angoixa,

amb els sentits ferits

i el no-res per pesombra.

 

Un llamp ja t’ha partit,

espantaocells d’escorça,

fins la nit se t’enriu

quan travesses la fosca.

 

Titella desmuntat,

tens les cordades foses,

estàs esbatanat

de com el dolor enfonsa.

 

Putxinel·li tan trist

penjant des d’una soga,

has volgut ser feliç

i t’han tallat la corda.

 

Has volgut estimar

i has vist el rictus ample,

i t’han decapitat

i t’han llençat enlaire.

 

Has rebut els embats,

titella, del sicari;

ara ets desmanegat,

tirat dins de l’ossari.

 

No podies pensar

tanta infelicitat.

Ingenu, imaginaves

que eres valorat.

 

I penjaves d’un fil

d’una mà que t’odiava.

T’ha llençat al voral

algú que no té entranya.

Velles notes

 

Cau, lent, el temps, i s’enduu velles notes,

i sales de cinema antigues i fervents.

Com un llibre desat de llarg a lleixa nova,

s’esmicola i s’escampa per escletxes de vent.

 

Amors que festejaven sentors de galtes joves

arrosseguen les fulles caigudes i indolents,

i els records vius i alegres que un dia foren glòria

avui ja són relíquia sense fulgor ni tremp.

 

La llum es descompon i esdevé només fosca,

i fa runa marcida de tota cosa el temps,

i cau, lent, i s’emporta tota la nostra joia,

l’afany de cada dia, tot el viure amatent.

 

Aire dolç

Fairytale Forest - Ground 

Sí, l’aire que passa, dolç,

deixarà a prop riqueses

per fer un camí entre dos

i amb riures poblar la terra.

Sóc caminant dolorós

que viu a mitges, amb penes,

que s’esforça a caminar

amb un pes que no pot heure,

i de nits no pot dormir,

angoixat, la boca seca,

isolat de ple en un món

que es trenca amb deu mil esquerdes.

De dia, un altre cop,

cal destriar foc de cendres,

sortir sota els arbres alts

i sentir l’aire, que pensa

i que acarona els patirs

de la vella nit, tan negra,

i il·lumina l’horitzó

amb la joia per ensenya.

 

Pell de serp

funambulista  

Millor que t’escapis de la meva solitud,

del meu mal negre, que porto, i és un estigma,

millor que el calze, terra que en tu duus, i llum,

se’n vagi lluny del meu fracàs d’equilibrista.

 

I que resplendeixin les aigües de les deus

de tot allò que t’espera per viure:

sóc la pell de la serp que has canviat,

sóc allò que per tu és ja inservible.

 

Millor que triïs el camí llunyà

i desencaminis allò que va unir-nos:

el temps teixeix l’esquerda del nostre habitar,

i tu sens mi seràs, i ja sens tu claudico.

Plenitud

Gustave Courbet




Dels nostres cossos ha caigut el cobrellit

i només la nit ens acompanya. Esteses

sobre un mant de temps fluctuem, confiades,

damunt la nostra plenitud. Com màscares han caigut

les nostres joies, i ens sobrevé un descans

immaculat. Desposseïdes de símbols,

resten descalços els nostres cossos nus

per oferir’ns-els. I són els pits d’ofrena, gerres

de llet que es vessen entre carícies,

la seva espessor blanca difosa entre la nuesa,

riquesa frondosa que en cada gest gravita.

En les nostres cabelleres recollim sol

i lluna, i som el dia que a si es basta,

alga de mar i escuma, i esdevenim completes


després que els nostres sentits


vibrants i sinuosos


s’han nodrit.

 

Dona del sol morè

camps de roselles 34667  

Vola al vent la teva faldilla de piquets

i la rossor del teu cabell s’estén alada,

i navegues entre els camps de gallarets

damunt la teva bicicleta argentada.

 

Les teves dolces pigues són un desig roent

i confitura densa el teu cos ple de gràcia,

i passes riallera i amb la mà em dius adéu

i el cor que et fan els llavis a la pell deixa marca.

 

Dona del sol morè sota el cel que t’abasta,

rialla de la vida que traspasses l’estiu,

portes entre les mans un doll de l’aigua clara

que treu llucs de l’amor, que el torna a reverdir.