Fins a la fi

Revolució de dins meu,
l’amor per tu és un boscatge
d’on sorgeixen els guerrers
per l’ample món defensar-te.

Fins a la fi partiré
de mi mateixa a buscar-te,
amor que em trenques arreus
per expandir-me al teu arbre.

De dins meu vas néixer un dia
i ara ja t’has fet un astre
a qui sento molt més dins
que a mi mateixa i cap altre.

 

Adéu

anis i cireres

Els nostres focs van cremar

i ja no resten paraules.

Potser el plaer

de la tarda al teu llit,

passions i sexes

nodrint-se i confonent-se,

i el teu cos

innocent com un pa,

i el meu cos,

anís dens i cireres,

i el cor que bategava

per trobar, a la fi,

estances i dreceres.

Planerament,

ens vàrem arribar,

amb tots els meus extrems

vaig reconeixe’t,

i tu et reties

sol·lícit i lliurat

a tot l’encís

d’aquell adéu

per sempre.

Ona salvatge

Per què no he trobat algú com tu,

amb la teva veu que mou muntanyes,

amb el teu alè que empaita els núvols,

amb la teva bellesa que m’esblaima.

Amb la teva energia que erosiona

i esculpeix les roques més dreçades,

que arrossega els mars amb un somriure,

que s’enduu els vendavals d’una ditada,

que em fa tremolar, ona salvatge,

quan sento la teva veu com vibra.

Ets un déu del gran temple d’Atenes,

mariner de la Mediterrània antiga.

Ets alçat sobre una espinavessa

i irradies raó i harmonia.

Home brau que dia i nit sacseges

els vorals de l’ardor i l’alegria.

 

Apunt

letònia. 0 riga. noia dona ètnia dels paÍSOS BÀLTICS-_July_2006


Al blau vell del cel
la lluna lluent.
A la plaça oberta
hi passa la gent.
Toca la campana
el lleu pas del temps.
La teva figura
fonedissa, absent.
Es condensa l’aire
endolcit i quiet.
Prepara l’escena
però tu no hi ets.
El lent transitar
del vespre, fosquent.
Les antigues pedres
retenen rellent.
Els xiquets segueixen
el seu joc freqüent.
Els xiprers s’enfilen
punxeguts, pacients.
La lluna es mou calma
al cel permanent.
Amb la bellesa encesa
t’espero, complaent.
Amb l’amor en un puny
t’espero inútilment.

A l’alba

 

home sota la pluja noi

Em recordes els homes

que vaig estimar de jove;

pell i experiència incautes,

somnis que a borbollons broten.

 

Fas l’olor lliure i hermosa

de nova cançó catalana,

del somriure de les ones,

d’un matí calent de platja.

 

Tens el tacte ardent i humit

de joventut que et traspassa;

passes una nit amb mi,

per sempre, te’n vas a l’alba.

 

En un extrem del bar

noia dona asseguda a barra de bar copa

Asseguda en un extrem del bar
em fascina la teva qualitat salvatge.
Feréstec i a prop d’allò ignot de mi ets
per sentir amb tu el foc per primera vegada.

Fonda és la nit i estrenat bufa el vent
i límpida és la llum dels carrers solitaris
on prendre’t llavis i mans goludament
i arribar a l’espurna on t’esclata la màgia.

Preciosa és la vivència de la flama de tu
tocant-te a penes o en fricció amb el teu marge.
Home remot per endinsar-m’hi al ple
amb desig cantellut, amb amor de solatge.

Tarda d’estiu

parella despullada al llit 87765100000

En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.
Ara he clos  els porticons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que, llarg, vaig preme’t.

Sense ningú

musa, estàtua 000

Sense ningú,

ni res,

ni cap cosa estimada,

ni persona que em cridi,

només amb una desgràcia,

faig els camins endinsats de la vida,

estàtica i astorada,

sense fel,

sense metzina,

però sense faiçó humana.

 

Trencadís

trencadis aleatori

Perduda i deslligada

en l’aire del sud

giro sense sentit

com un planeta perdut.

 

Equidistant i isolada

sense frec i sense llum

vaig per carrers que no em guarden

on em desfaig com el fum.

 

Miralls sense cap memòria

son els espais on m’estic

i cap passat no m’espera

i cap futur tinc als dits

 

i cada moment que passa

és fugisser i trencadís.

 

Exhaurida poncella

flors boniques pansides  

Ja no hi ha hagut mai més
ni una trucada teva,
i del meu cos en tu
no te’n recordes gens,
sols era intercanviable,
exhaurida poncella,
donadora als teus braços
de l’amor més ardent.