Vetes roses al cel anuncien
la imminent caiguda de la tarda.
Rosa la llum i l’hàlit de la vida,
que alena tendre sota el blau, apagant-se.
Traspàs de llum abans l’esclat de lluna,
de nit polida bategant sota els astres.
Un ull es clou, l’altre obre sens pressura
la lluentor d’una nit estelada.
Publicat dins de ., Poemes de la tarda
Allà on la serralada corona l’ample cel,
on els ocells remouen els arabescs de l’aire,
on les llames pasturen a vessants i torrents,
on l’argent fa lluir les muntanyes sagrades,
els teus dos peu caminen sobre ossos de mort
i les ànimes cremem en substrats de basarda.
Els indígenes pugnen per trobar al fi repòs
i el quítxua s’estén com un déu insondable.
Quan de nit apareix al cel l’Ossa Major
esguarda molt de prop la vella Potosí,
el seus ulls ametllats, la bruna pell com d’or,
i vetlla perquè visqui el seu cor pur i humil.
Publicat dins de .
This gallery contains 3 photos.
El telèfon no el despenja ningú. És la cinquena vegada que l’Aurora truca. Ara ja són dos quarts de dotze del migdia i la seva mare ja s’ha d’haver llevat. Tampoc no pot ser que … Continua llegint
S’albiraven les taques del lleopard
entre la selva atapeïda d’assutzenes,
el foc de fogueres crepitants s’avivà,
la nit salvatge queia, lluent com l’atzabeja.
Un aire vibrant va sacsejar el temps
amb aleteig transparent de libèl·lula,
polsim daurat d’estrella es va vesar
i va quedar suspès, estès per la grandesa.
Publicat dins de ., Poemes de la nit
Es va enrunar l’amor,
el de les altes torres,
i va caure la tarda
a un llit que trontollava,
on somnis es perdien
per escletxes trencades,
on les mans no trobaven
la suau tendresa fosa.
Movia la cortina
un aire dens, salvatge,
tot just obrint la porta,
la solitud bufava
la seva cançó closa,
com una gruta fresca
on al fons raja l’aigua,
on al final s’esquerda
el laberint que tanca.
Publicat dins de Poemes de la solitud
No se m’escapis, somni,
no deixis que m’estimbi
damunt la neu gebrada.
Dalt del meu cel gravites
i en tu es lliga la corda
en què faig de funàmbul.
La tenebra tancada
només amb tu atura
la gran boca que glaça.
I ja veus, de pallasso
vaig vestit cada dia
temptejant d’abastar-te.
Perquè amb mi t’enjogassis
i com un nen somriguis
i vulguis acostar-te.
Perquè així puguis veure
la immensa tendresa
que per tu m’omple l’ànima.
No deixis que m’esqueixi,
somni meu, voler íntim,
únic bé que m’empara.
Publicat dins de ., Poemes de la solitud
Sota les llums de Nadal,
felicitat i alegria,
sota les llums de Nadal,
amb un nen, giravoltant.
Passava una tendra estrella
pel cel negre, de vesprada,
la teva maneta, fill,
en la meva, sempre alada,
Rodava tota la terra,
el punt més àlgid la Rambla,
la teva carona encesa
resplendia, il·luminada.
Vibrava un aire de festa
com garlanda platejada,
als teus ulls de petit príncep
el Nadal s’hi emmirallava.
Barcelona ens acollia
plena de goig, regalada,
i tu, fill meu, li oferies
la teva rialla màgica.
Als aparadors hi havia
les joguines exposades,
la teva il·lusió era, fill,
un tresor incalculable.
Corria el fred de desembre
olor d’avet s’escampava,
el teu pensament de nen
en els Reis Mags somiava.
Els volts de la catedral
eren tots plens de parades,
volies el caganer,
l’herbolari i el bell àngel.
Vam arribar al gran pessebre
de la plaça de Sant Jaume,
preguntaves: “que té fred
el nen petit, que no el tapen?”.
Tota la ciutat bullia,
familiar, ben conciliada,
tu t’abraçaves a mi
i em deies: “t’estimo, mama”.
Era íntim tot indret
sota les llums encantades,
tots dos, contents i rient,
cantàvem velles nadales.
Amb torrons ben bons d’ametlla,
de rovell i d’avellana,
amb el tió esperant-nos,
tornàvem, petit, a casa.
Publicat dins de Poemes de Nadal, Poemes per a nens, Poemes per al meu fill
El Pare Noel s’ha vestit
amb robes de filigrana;
ve de lluny i riu joliu
amb la il•lusió a la mirada.
El seu ós, tan blanc com neu,
ple de bondat a la cara,
li ha ofert el seu llom calent
per travessar tot Finlàndia.
Han caminat les geleres
amb fanalet i campana
deixant petjades de porpra
damunt la catifa blanca.
L’ós és un ésser manyac
que per la neu s’enjogassa;
el Pare Noel, feliç,
balla i canta una corranda.
Els ulls de tots dos són blaus
com les estrelles llunyanes
que els veien passar de nit
i dalt del cel observaven.
El bon ós olora l’aire
i sent del món la fragància;
ara de lluny ja s’albiren
xemeneies i teulades.
Home de boscos polits,
el Pare Noel llenyataire
ve a parlar de pau als pobles
i a dur joia a totes bandes.
Davall el seu gran bonet
desa els noms de la canalla:
els duu xocolata amb gerds,
bescuits de mel i cor d’arbre.
I traient-se el guant de pell
que pels jorns de festa guarda
allarga la mà i, content,
a tot nen fa una moixaina.
Balla alegre el seu fanal
com si fos una crisàlide;
la campaneta d’or dringa
amb so de pluja encantada.
El Pare Noel somriu
enmig la terra nevada;
de la seva barba penja
l’estrella de l’esperança.
Publicat dins de Poemes de Nadal, Poemes per a nens
Ha envellit
la puresa del temps,
molsa i verdet,
humitat i desgast.
Damunt hi repten,
dracs carnuts, les arrels
d’un món gegant,
vegetal i voraç.
Resten pacients
el vells déus vetlladors
dreçant l’arquitectura
delicada dels anys.
La saba primitiva
rosega l’esplendor
d’aquest, el nostre temps,
efímer i fugaç.
Publicat dins de ., Poemes del temps
Dona clamorosa oferta
sumptuosament al sol,
exponent de la nuesa,
cabellera en tornassol.
Daurats, els rajos penetren
la teva pell setinada,
tu ets sents del tot completa
mentre dorms la migdiada.
Publicat dins de Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 