Terra d’or

Estimo endins
la terra vegetal,
les branques d’arbre
oloroses de pluja,
l’aire brunzent,
colors, sedositats,
l’expansió tendra
de la vida difusa.
El sol corol·la
capçades, prades, flors,
corren els rius
sonors en l’ombra pura,
i quan me’n vagi
d’aquesta terra d’or
podré ben dir
que ampla l’he coneguda.

Gratacel

L’aresta penetra
la flonjor del cel,
gelor regalima
per l’eix del calfred.

El sol groc s’esqueixa,
or degotejant,
caient a l’abisme,
a l’inert fondal.

La carn esponjosa
de l’alt firmament
ha quedat ferida
pel gegant d’acer.

Esmorzar

Queia el sol iridiscent a la plaça,
el cel lluminós era just a tocar,
en l’aire tot net els ocells hi piulaven,
els arbres alçaven la saba vital.

Entre el temps sedós la pau s’hi gronxava,
jo era asseguda a una taula del bar,
pels punts cardinals la joia fimbrava,
cafès fumejaven entre els esmorzars.

Indígena

Art urbà del Brasil

Giro damunt deixalles
i remeno la runa
amb una ala trencada.

Sóc la infància vençuda
d’un poble en captiveri,
la casa arrabassada.

Sóc la indigent sotmesa,
l’aprenent de fracassos,
la indígena humiliada.

Most diví

 

Pàmpol de parra et corona,
oh Bacus, el déu del vi.
jugues amb l’ànima humana
quan el seny s’ha enterbolit.

En una plana bromosa,
d’un cel confós i ennegrit,
voluptuós i amb consciència
convides al most diví.

Dins hi has posat una essència
que és part del teu esperit,
déu del vi i de la riquesa
que alliberes els sentits.

Deixatant-se al teu beuratge
se’n van senderi i trellat,
i llavors l’espècie humana
creu en la felicitat.

Boirós és el teu missatge,
d’un voraviu enganyós:
lleuger fas tornar tot ésser
dins la seva pesantor.

L’home no pot sospesar-se,
ni ell mateix ni el seu entorn;
ja no respon a paraula,
ni a judici ni a raó.

I així, perdut tot albiri,
pres per la teva escalfor,
té cabòries i deliri,
se li entortolliga el món.

I de resultes del caos
comença de veure-hi clar:
In vino veritas, deien
nostres familiars romans.

I s’adona que tot límit
no és res més que condició
que marca per erigir-se
la dea de la raó.

Deixem-la, doncs, reposar,
en les estones de gresca:
que la festa prengui part,
que Bacus mostri l’ensenya!

Platxeriosa, la virtut
amb el vi prest es deslliura;
que la saó del raïm
fermenti en la nostra vida.

Pòsit de l’arrel llatina,
de la grega, de l’etrusca,
tu, vi, ets ofrena divina
que neix dins de la cultura.

Fem-ne, així, cultura, doncs,
i sapiguem escandir-lo;
prenguem de Bacus els dons
i no deixem d’enaltir-lo.

Però, ull viu, que el jocós déu,
vol jugar al gat i a la rata;
no li donem nostre feu:
fem que ell sigui la comparsa.

Pont romà

Tajo-de-Ronda pont romà

S’encaua el riu entre gorgues,
un pont de ciclop s’alzina,
fort s’arrapa tot un poble
sobre un fondal de vertigen.

Nius d’ocells sobre espadats,
resistint segles i abismes,
seny i cor desafiant
la colossal geografia.

Encara Roma batega
entre els avencs i els afraus,
fins a aquest confí de terra
escampa civilitat.

Poema inacabat

Enfilada a un núvol,
sense ni saber com
s’havia esdevingut,
era al teu costat,
cos ros immaculat,
caminant pel Raval,
camí de casa teva.
Envoltats de goig,
enmig dels carrers
inundats per un sol líquid,
al cos el tast
del gust de meravella.
I venia amb tu,
darrere el teu deix anglès,
misteri per desxifrar
en les tardes començades,
per omplir amb un univers
de realitats sorgides de miratges,
que s’anaven desvetllant
una a una,
dolcíssimament,
fins a convertir-se
en aquella immensitat
sorgida de l’enllaç
del no-res de cada un,
farcida de constel·lacions i astres,
que movia el nostre impuls
com prestidigitadors.
Tardes que van restar estàtiques,
tancades en aquell temps
absolutes dins la repetició
de la seva absoluta novetat,
dins l’aire enriolat
d’una pel·lícula esplèndida que,
de vegades,
inesperadament,
comença a projectar-se
al voltant meu,
embolcallant del tot
el present del meu món,
sentiments i imatges
per sempre més irrepetibles,
per sempre més inaferrables,
com una bellesa en torrent
que no sap on anar a vessar
la plenitud del seu magma,
pertanyent a un món
que ha canviat d’arrel
les seves coordenades,
a un aire que es va esgotar
dins del seu si mateix
sense ni copsar per un moment
el meu esglai bategant,
la meva desesperada súplica.

Ull del temps

Impertorbable, l’ull del temps gira
penjant de l’alta volta del cel,
el temps etern que es difumina
per l’espai ampli, pertot arreu.

El seu ull compta la nostra vida,
els minuts minsos, els lleus segons,
i amb la greu dalla de la mort fàtua
d’arrel ens sega un dia del món.

Nou dia

Renaixia el dia,
suau, de mareperla.
La pell de drac del mar
sencera s’estremia.
L’aire sonor i alat
mormolava i somreia.
La llum, del tot vessant-se,
feia el ple a l’existència.

Món devastat

000 mama i jo celebrant els seus 90 anys a la Bisbal

També tu venies del no-res,
la parpella closa una nit de lluna,
les fines mans de la vellesa, delicades,
aturades al redós del pit.
De tu mateixa, què diries?,
d’aquest teu moment, últim, amb nosaltres?
Potser, com sempre, les paraules precises,
plenes de bondat i confiança,
onejant en la veu humida i càlida,
poc abans de marxar cap a la nova vida ineludible.
La teva veu per sempre avui callada
en aquest món devastat
on al teu costat eren insignificants els déus.