Per carrers olorosos,
ombrívols de fulles,
caminava agafada
a la teva mà morena.
S’obrien avingudes
en un aire gemmat
d’un tòrrid estiu nou,
com d’una estació desconeguda.
Si algú ens hagués dit
que ens podia arrasar el desert
amb la seva ventada de mort,
per res l’hauríem cregut.
Només hauríem somrigut
amb aquella força que emanava
de la nostra mirada immaculada,
fervent de passió i de futur.
Publicat dins de Poemes per a M., Poemes per a un home
This gallery contains 1 photos.
Jo era al costat de la Lloll, una amiga que feia poc que havia tingut un disgust i em sabia greu que la poesia fos tan dolenta. Érem en un acte a la llibreria Fèmina, que només editava obres de … Continua llegint
Encara urpen els dracs
la fonda cova
des d’un temps ancestral,
món primigeni,
encara hi vénen bruixes
poderoses,
encara el sol hi tem
un encanteri.
Pels camins transhumants
d’espessa boira
s’arriba al cau d’uns déus
d’estirp incerta
amb una força densa
com la roca
amb una fúria intensa
com la terra.
Encara a les entranyes
s’hi encenen
els ulls d’uns déus antics,
molt més que els homes,
udolant al poder
de les tenebres,
perduts en l’infinit
dins d’una cova.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Persistentment
la sang degota,
amarant sense treva
la terra xopa.
Inconsolable
el dolor assola
la ciutat devastada,
la terra eixorca.
Crits esqueixats
el cel perforen
cercant àvids la pau,
burxant la fosca.
Publicat dins de Poemes de la guerra, Poemes ombrívols
Planeja el pelicà
en l’aire immaculat,
els fluents del dolor
s’enterren a la platja
amb pedres de colors
bressolades per l’aigua,
secrets i salabror
i avidesa d’albada.
Les iguanes observen
dalt branques de majagua
el nostre absort festeig
eixamorat per l’aire.
Olor dolça dels arbres,
flors als cabells nuades
i una pluja excessiva
de cop precipitada.
I les nits retingudes
amb el rodó misteri
de l’aire planetari,
ventejant a la cambra.
Cap estrella no dorm,
neguitosa, amoïnada,
mormolant a la lluna
la veritat comptada:
l’alta mar que ara creix
serà aviat dessecada.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a B., Poemes per als homes
Allà on te’n vas anar
cloent el nostre món,
on et vas expandir,
el cos fos amb la terra,
des d’on ve el teu alè
vital per escalfar-me,
i el teu cos tan rotund
que en pensaments m’abraça,
allà prego que tinguis
la plenitud més densa,
l’harmonia més pura,
l’alegria més clara,
i tal força que res
no pugui vulnerar-te,
i el caliu del meu ésser,
que és amb tu acompanyant-te.
Publicat dins de Poemes de traspàs, Poemes ombrívols
El temps es bressa a si mateix
al gronxador que va restar
al prat antic on regalaven
les perles dolces del jovent.
Descolorit i amatent,
amb vells perfums que hi vam deixar,
al seu fustam la molsa creix
entre les llistes desgastades.
Sospès al sol no espera res,
avui és ja sols simfonia,
mogut pel vent, a frec d’oreig,
xop de la pluja fregadissa.
Tan delicat com aquell temps,
el seu seient de dues places,
igual també que els amors vells,
ara és natura del paisatge.
Publicat dins de ., Poemes amorosos
Publicat dins de Poemes de la solitud
S’anunciava el cel grisós
carregat de pluja i de nostàlgia,
vestigis d’altres temps
duien, tendre, un amor,
amb els lligams desfets,
amb la passió abrusada.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 