Tot el món sencer és absència,
la buidor es solidifica,
massa amorfa de blancor
que penetra fibra a fibra.
Aquest blanc, color de mort,
mortalla que m’embolica,
de cop es torna negror
en l’espadat que s’abisma.
Espai sense temps ni cor
on per sempre es fon la vida,
és l’esglai més consirós
on desapareix l’abscissa.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Calor abrusada d’estiu xardorós,
nien els ocells a les altes branques
gronxats per un vent jove i glamurós
en l’enteixinat de les fulles àuries.
I volen lleugers, feliços al món,
amb el seu insòlit solcament de l’aire.
A la nit la lluna cova al cel l’amor
perquè res malmeti els seus éssers fràgils.
Publicat dins de Poemes per a nens, Poemes solars
En la cosmogonia d’una nit
olorosa de jardí selvàtic,
bufa un vent corpori i entendrit,
seda i mar, i carícia anhelada.
Astres lluen fermats a dalt del cel
com si s’hagués de començar una festa,
altes palmes gronxen somnis incomplerts,
el temps es descobreix en la nuesa.
Sons cristal·lins neixen al brollador,
l’estany que copsa el gran firmament nítid,
mirall brunyit que viu amb la impressió
que un altre món voldria reflectir-s’hi.
Publicat dins de Poemes de la solitud
L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.
L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.
L’estiu és respir profund a tocar de flors i astres,
la festa del temps nocturn ple de joies i besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.
L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del desig, Sonets
S’enfonsa el vaixell
d’un cop, amb un xiscle,
tenebra de l’aigua
que embat com gegant.
S’ofeguen sens treva
els homes que singlen
dins de la carcassa,
en la mar glacial.
Els cossos flotants,
mossegats pels peixos,
ja no són humans,
esqueixats de ple.
Dins el roig vertigen
de la sang més fresca
s’hi barallen ara
taurons famolencs.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Lenta és l’aura del bosc,
lent és el fruit que madura,
de pressa es marceix el tronc
de l’arbre que no perdura.
La saba atura el borboll,
es decandeix la florida,
pengen secs els branquillons
engendrats amb flux de vida.
Ferit de soca i arrel,
amb cops de boxa precisa,
l’arbre cau sense espetec
silenciant la mort que el vincla.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Dia net
rentat de pluja,
dia ros
de sol enlaire,
dia blau
de cel eteri,
dia meu
de cor cantaire.
Dia alat
de vent pensívol,
dia ric
de jovenesa,
dia arbrat
de fulla jove,
dia meu
d’il·lusió oberta.
Dia bell
de la natura,
dia lleu
d’aura sospesa,
dia tast
de gran maduixa
dia meu
de joia encesa.
Publicat dins de Poemes solars
Brosten els arbres,
reneix la joia,
la pluja cau,
l’aire bressola,
la flor fa ufana,
el sol corona,
el meu cos vol
empelt de porpra.
Publicat dins de Poemes solars
Es fonen les paraules de la llengua
en la lava roent que em corroeix;
el seu foc per les ferides obertes
crema vides que ja van existir,
vides que voldrien realitzar-se;
el present, una carcassa de mort
on a dins hi pengen pelleringues:
mots que encara gotegen l’atroç sang.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Aleshores la meva còrpora moguda
per l’aire aguantava el temps. Esperava
vèncer la mort, la seva rigidesa
en la foscor. Però la mort ja havia vençut
i només restava deixar-se caure
per acabar de penetrar en l’abisme. Sense
esperança, plena de mort, enmig la mort
mateixa, vaig haver de tornar a llevar-me
cada dia amb el desfici esgarrifós
d’haver perdut la vida. Una au negra,
immensa, voltava tots els meus actes
i s’enduia l’energia per aixecar ella
el vol. Ara accepto aquesta mort i hi estic
tan capbussada que ja ni tan sols l’escolto.
¿Algú pagarà per mi alguna penyora
de rescat? ¿Algú em reconeixerà encara
calenta mentre m’escolo en la barbàrie?
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 