Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Migdia d’estiu,
passera del dia,
lluu un sol d’esplendor,
el ric món s’aviva.
Creixen els brancams
de tanta alegria,
gairebé inconscients,
no deixen clarícia.
S’enramen les flors
en trenats de tiges,
tot és verd i or
i colors que viuen.

Estiu calorós
de suor amarada,
el dia relluu,
polit com el nacre.
Tot vessa plaer,
els arbres esplaien
tot el seu fullam
i donen les gràcies.
Tota la natura
eleva el seu cant,
sencera madura,
igual que els humans.
La terra és molla
de pluja de nit,
abundor extasiada
i cor aclarit.
Hi ha la setinada
blavor del dolç cel,
jeu al sol l’oracle
que anuncia els déus.

El cel és d’un dolç blau,
finament llostreja,
un vespre de rovell
gira damunt la terra.

A la plaça de sorra
obren els arbres braços
amb les fulles sonores
pel vent que fa suaus passos.

Ja han tocat les nou,
el dia s’allargassa,
és dins del juliol,
molt lentament s’ajaça.