Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Majestuosos pins
que us alceu al dia intacte,
ompliu-me de pols de sol,
de reverdiment i saba.
Treneu el meu pensament
amb la vostra forma alta,
amb la salut i el fort tremp
que gronxen les vostres branques.

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,
immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.
La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,
he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.
La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,
mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.