Bondat del cel,
del sol fort que ens retorna
aquest gener
vital com a l’agost.
La meva vida
es fa alegre, esponjosa,
d’aquest caliu
que res pot decandir.
Puntal d’amor,
rialla impressionant,
espaterrant,
penetres per la casa.
Renoven àmbits
les teves fletxes àuries,
amo i senyor
de tot el meu cabal.
Publicat dins de Poemes del sol, Poemes solars
Pinzella el sol
la meva vida
ficada endins
d’una greu cova,
contrast de llum
i de foscúria.
Desorientada,
surt a la porta.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Les noces passegen
pel teu cos de rosa,
tendre i despullat,
entre els blancs llençols.
Somia l’estiu,
les grans nits flairoses
d’estrelles badades
a les flors frondoses.
Serà mitjanit
quan campanes toquin
i tu al mig del ball
aixequis la copa.
Començarà l’any
batejat de joia,
el teu dolç somriure
li obrirà la porta.
Publicat dins de Poemes de Cap d'Any, Poemes solars
Llàgrimes que regalimen des del fons dels ulls coents,
cauen soles, deslligades del dolor sord i roent.
Llàgrimes que inunden ulls en un ésser que ha assumit
la mort que campa i fereix tant el cos com els sentits.
Llàgrimes cremants que roden silencioses per la cara,
autònomes del gran dol que em lacera gangrenant-me.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Puc escriure que joiosament
el sol m’empeny per l’espatlla,
que hi repenja el seu braç amatent
com un enamorat ple de rauxa,
ros com un noi magnífic del nord,
del tot feliç d’abraçar-te.
Però aquest meu dolor contrit
no el pot guarir ni apaivaga.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del sol, Poemes ombrívols
Va passar una música un instant
entre el xiuxiueig de les paraules,
entremig dels petons sibilants,
les notes tan molles com els llavis.
Un instant en un vespre tancat,
notes d’una furtiva trobada
en l’estona breu que ens vam besar
i els llavis de tots dos somiaven.
Publicat dins de Poemes solars
De cara a la paret del món,
de per vida castigada,
tot el que se m’ha sostret,
tota la falla en plomada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Llargues llenques de dies sense intervals,
una corriola amunt i avall d’un tren,
el dia confós amb la nit,
el cos fresc al matí,
al vespre, eixarreït.
I la son davalla,
dalla que em sega del món
fins que el despertador,
estrident, esclata.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud
Dia fabulós,
tanta llum la reflecteixen les fulles,
dreçades en poms com flames de sol,
felices del goig que la terra inunda.
Publicat dins de Poemes solars
A la falda del dia
perfilo una esperança
naixent dintre meu, sola,
entreoberta en clariana.
Dins el temps encongit
expandeix pols daurada,
dia blau com els ulls
de l’home amb qui el fat es bada.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 