Miralls d'aigua, de Carme Cabús

No hi ha un sol dia dolç
encara que arbres floreixin,
avanço sempre amb esforç,
de nit malsons senyoregen.
No hi ha cap carícia tènue
quan el dia ja ha finit,
recullo els meus vells parracs
i em tanco en la meva nit.

Em premo l’ànima
per apaivagar el mal,
tot el dolor
que es remou sense límit,
el desconcert,
la manca d’unitat,
esquarterat
el meu ésser tan nimi.

Mai no entraràs
al meu jardí secret
ni brollarà
cap font del meu reialme,

ignoraràs
la florida i el vesc
del bosc ardent
que entre el fullam s’amaga,

aquí es clou
el temps del teu festeig,
pren per bellesa
el petó que vaig dar-te.

M’he perdut
enmig de l’inconcret
d’aquest temps
que marxa rectilini,
queda a sobre
el vast univers dens
que em fa por
que caigui i m’aniquili.
Vaig amunt
i avall, i perdo coses,
el temps lliure,
el misteri dels homes
i tot l’aire
de la terra a la lluna.
He perdut,
també, tota fortuna.