Dins l’escalfor de l’estiu,
així caminaven, mare,
la tarda era una promesa,
els alts pins ens envoltaven.
La meva petita mà
dins de la teva mà tendra,
el cel era ample i clar,
el teu amor una festa.
Anàvem a passejar
al nostre bosc d’Adam i Eva,
el paradís més real,
com tot arreu on tu eres.
Publicat dins de Poemes per a la mare
Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem.
Publicat dins de Poemes per a la mare
Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.
Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.
Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota.
Publicat dins de Poemes per a la mare, Poemes per a nens
En el temps que és tot meu
encara hi ha claror,
encara s’alenteix
el ritme de l’amor,
encara em pot besar
un astre dalt del cel,
encara il·lumina
l’aventura els carrers,
encara la ciutat
balla una dansa íntima,
encara les aromes
parlen de pàtria antiga,
encara la passió
s’arrapa al meu somriure,
encara la bellesa
és formosa carícia.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes solars
Corria el dia
en paisatges de tren,
punyent, magnífic,
d’absolut resplendent.
Corria el dia,
gran regal del matí,
volia viure’l
tal com era ell per a mi.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes solars
Un gran asteroide negre
gira entorn la meva vida,
no em deixa saber on sóc,
no em deixa esclatar un somriure.
Jo lluito en contra seva,
intento obrir-me camí,
però la seva força negra
clava l’estaca al meu pit.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Em perdo a mi
i allò que he de comprendre,
la solitud
em fa sols mig persona,
un trist esquema
de qui podria ésser,
allà on sóc
un gran fossat m’envolta.
Corre buidor
i un dolor que m’esqueixa
i el truncament
d’una vida perduda,
tant me fa anar
a dreta com a esquerra,
no queda nord
per qui s’ha fos la brúixola.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Giragonsa del tren
enlluernant la via,
el bosc és ple de llum,
el sol tot ho il·lumina,
cada fulla lluent,
cada arbre que sospira.
Ja es prepara l’abril
dintre la nova brisa,
poderós de sol fort
i terra que germina,
quan arribi el roig juny
serà un esclat de vida.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
En l’espai obert on el temps mandreja
la pluja es desclou a rajades netes.
El cel és capota grisosa i blavenca,
la terra es fa humil, generosa i tendre.
Germina la terra en el març profund,
serà tota esclat quan arribi el juny.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de les estacions, Poemes per a nens
He sortejat
esculls dels més terribles
sobrevivint
la mort que feia empenta,
perdent els somnis,
l’esperit de la vida,
omplint de mi
la buidor més deserta.
I he reeixit
sense aliats, ben sola,
a cor obert,
a cara descoberta.
Només l’esguard
que arrela en cada cosa
pot trobar al lluny
l’horitzó i l’ensenya
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 
