Va lliscant aquest temps
i cada dia és
com un esclat de llum
que lentament s’apaga.
No són dies costosos
sinó lleugers i amables
si no fos el meu ésser,
que té un pes específic
de gravetat pesada,
i encén els filaments
interns que tot soscaven
en el seu gruix cremant,
que revifen i inflamen.
Un ésser que va sol
passant en temps de sol
ple d’espurnes daurades,
i nits serenes, clares,
vibrants com un miratge,
que a l’hora de dormir
es troben turmentades
per penes i desgràcies
fixades en malsons.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes del temps
El vespre boirós espurneja pluja,
la grisor del cel fa tornar callades
les fulles dels arbres, les florides s’alcen
amb un moradenc de densa nostàlgia,
les glicines blaves són joies antigues
als murs de les cases, i entre aquesta broma
precedint la nit l’horitzó és vague,
just perfilat d’ambre, i el futur finit.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes del temps
Va passant el temps
i tot el que es vell
ja ha anat sucumbint
sense cap recança,
però hi ha els amors
que sempre són joves
presos a una arrel
sana i vigorosa,
no els somou el temps,
no esdevenen brossa,
i fan de puntals
als éssers que ronden.
Vides inserides
fermes i formoses
dels lliures amors,
sempre nodridores.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes per a la mare, Poemes per a M., Poemes per a un home, Poemes solars
Recorrem terra i cel
al marc de la finestra,
un paisatge imposant
de l’hivernal febrer,
el sol es va movent
d’esquerra cap a dreta,
resten esquitxos d’arbre
pel viu lliscar del tren,
es distingeix molt tendre
el clapejat dels plàtans,
l’arbre de la infantesa,
aquell goig sense fi,
baixadors noucentistes
tenen els llums encesos,
vindrà sens pausa el vespre
transformant temps i espai,
tota la immensitat
ens restarà abastable
al tren que la traspassa
fins a arribar a destí.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps
Aixequem aquest dia,
alcem amunt la joia,
acaronem just l’aura,
la formosor ignota
del nou jorn que s’eleva
dens de salut i força,
l’hàbitat de la vida,
ell lluny de la derrota.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
Ales de petit país
volen estacions formoses,
un sol d’infància polit
vessa dolçor esplendorosa.
I per uns instants retinc
un paradís, flors i fronda,
abans d’entrar en viaranys
foscos de ciutat remota.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes del temps, Poemes solars
Tarda morent. La tensió del dia
ja s’ha afluixat sense rebre’n riquesa,
sense cadència, tan sols desgast i insídia,
rebregament i estultícia completa.
*
Sense lligar el cabal de la vida
a l’energia del jorn que va de baixa,
el seu tombar -transformació contínua-,
duu sols rutina, esgotament i pèrdua.
*
Com si no fos mestressa del continum
que m’ha estat dat, que em recorre i traspassa,
alienada en aliens desficis.
*
Cal aixecar-se i trencar les barreres,
i prendre en mà el timó i les regnes
per comandar la vida que ens dada.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
Es mou el temps com resignat,
no ha fruït pas el seu migdia,
l’hora del sol se li ha escapat,
sols feinejava mentre vogia.
Una amargor de jorn que acaba
on no ha viscut cap alegria,
se li ha escapat el fil que daura
la llibertat, tota delícia.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
Un temps de conteniment amb un bleix que em desorienta,
amb un cert neguit que arriba, amb la pell que ha de mudar,
amb la incertesa instaurada. Els meus plans esbarriats,
l’hàlit vital que expandia en viatges, nous països,
ara ha quedat estroncat. Visc la vida dia a dia,
rescato retalls d’estiu d’aquest setembre ja entrat.
Soc en sorres movedisses, i aquí m’he de preservar
de somogudes de terra, l’equilibri ben travat,
amb la ceguesa que porta aquest horitzó tancat.
Mar feliç de dia d’estiu,
d’or el sol trena una xarxa
en el teu cos de delit.
Quants éssers has acollit
dins el teu cos de fragància
ja per sempre extingits.
Ja veus, avui som nosaltres,
d’uns mil·lennis esborrables,
qui fendim el teu esperit.
Publicat dins de Poemes, Poemes del mar, Poemes del temps
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 