Category Archives: Poemes de l’esperança

Estació nova

M’agafa el nou temps
ancorada al vell,
ve la primavera
esclatant i tendra,
i el meu cos just resta
a terra enclotat,
de cap punt s’eleva,
taciturn, callat.
Em caldran uns dies
de fer nova estada,
sentir la potència
de dolls de vent, platja,
la mar forta i lliure,
sempre insubornable,
el vol dels ocells
al castell de l’aire.
Mudar de paisatge,
acostar-me a mi,
al goig, la bellesa
que d’endins m’emana,
ésser solitari,
dona ara esgotada.
Prendre aquest esclat
vigorós que s’alça,
fer-me al seu esguard
enardit de gràcia.

Temps meu

Avui el temps és meu,
allargassat, immens,
amb una densitat
tan transparent com l’aire.
I tant el vull fruir,
amb tantes il·lusions,
que van encavallant-se’m
els camins a seguir.
Duc la bellesa en mi,
tota la pau de l’ànima,
i una esquerda esberlada
al meu ser i destí.
Poca cosa, però,
davant de l’infinit.
Aviat es clourà
en l’esvoranc del temps
finit de mi mateixa,
que avui tinc tot per mi,
que desitjo fruir
com si fos també eterna.

Plena aura

Es va refent
el meu teixit,
es va expandint
la potent saba
pels vells racons
de foscor greu,
per la pell dura,
vitalitzant-la.

Es va nodrint
l’ésser sec meu
de l’harmonia
que el món abasta,
d’una dolcesa
fins al confí,
d’una bellesa
vibrant i càlida.

Va ressorgint
el meu cabal
i resplendint
en parts esparses.
Just soc enmig
dels dies rics,
els que em generen
fins fer plena aura.

Petit cor

Un diumenge de tardor
on un petit cor palpita
en aquest dia ventós,
enfredorit, de llum trista.

Un petit cor que vol rebre
un raig de llum que el tamisi,
un espurneig de bellesa,
un gest senzill que el captivi.

Vol fer-se més gran i fort,
on l’amor pugui expandir-se,
i la sang brolli amb el goig
del seu batec clar i sensible.

Al compàs dels astres

J. M. Román Francés

Em sento a casa com una figureta
just col·locada en una estreta lleixa,
encaixonada, com si momificada,
del tot estàtica, sense hàlit, sense esguard.

Surto a aquest món i soc l’animal àgil,
sensible, ric, de retornada ànima,
i llargament camino sota els astres
propers i íntims, al compàs del seu cor.

No tinc pas  límits ni al cos ni a la mirada,
tota bellesa se’m posa a pòmuls, llavis,
i irradio els meus rajos fets d’aura,

curulls de temps, de vida engalanada,
i en l’amplitud immensa i sense fi
hi el meu designi, el perquè he estat creada.

On el tròpic perdura

Un octubre d’estiu
de somni de bellesa,
amb el cos conformat
pel sol, la tarda plena,
per l’esperit del temps
que vessa, que prodiga
felicitat de ser,
llibertat, alegria.
Un mes com suplantat,
tal com barca perduda
en desconegut mar
on el tròpic perdura,
amb flors, delits, fulgors
d’encens daurat i rajos
un regal d’aquest cel
que amor vol suscitar-nos.

Arbres elevats al cel

Arbres elevats al cel
d’aquest meu amat trajecte,
així em vull elevar jo
sobre la columna, ferma,
amb el cap ben assentat
sobre les espatlles rectes,
la dignitat emanant
del meu tronc, músculs i venes,
i brollant del cos sencer
el sentit de la bellesa,
tot l’amor que he anat creant
damunt justícia i consciència.

Cos lleuger

Sandro Boticelli

Amb el cos lleuger,
la ment desvetllada,
moc l’aire del dia
cap a l’alegria.
Bellesa s’escampa
en el meu viatge,
la natura vibra,
i canvio fluxos
de dins meu enfora,
de nous en respiro,
i en l’íntim paratge
reverdeixo i visc.

Papallona

Gràcil meravella sorgida de l’aire,
vida jove, alegre, esplendor i color,
voleies feliç entre flors i arbres
i de les corol·les libes el licor.

Pertanys al reialme subtil i volàtil
dels éssers eteris que deixen absort,
i l’hàlit que escampes de bellesa intacta
corprèn i traspassa de viva il·lusió.

Món a jóc

Surto a aquesta hora
en què el món se’n va a jóc,
ja relluint
els fanals sota el cel
se’ns fan més íntims,
més humans els carrers
en què un amor
tendre vindrà a acollir-nos,
on l’aire és
com seda de carícia
i els llavis tornen
ben promptes a besar,
i ja s’albira
a prop i a llunyania
la intensitat
de la nit que vindrà.