Recupero el meu terreny,
el paisatge de valls, d’arbres,
les belles rutes en tren
travessant un món selvàtic.
Un paisatge canviant
a mida que el tren avança,
amb el cel que va rodant
vist des de tants girants angles.
Quin bé de vitalitat,
el cosmos dins el seu ritme,
presències descomunals
per damunt les nostres vides.
Corrent al seu propi impuls,
no ens són pas desconegudes,
forces que endins duem tots
a nostra humana mesura.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Aquest cel blau, pausat,
desaccelera el ritme
hi va al compàs el tren,
les estacions petites,
el lliscar entre turons
amb el marcat descriure
de singlades, revolts
entre sol i migdia.
Un món de seda en floc
a l’hora de la tarda
enmig de pau, silenci,
converses encetades.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Tren que m’incites la llengua
que deso en el meu ésser,
i és el teu viatjar
qui va embastant paraules,
pensaments meus i faules,
i el poema complet,
a versos i a sons nets,
sorgeix com un miracle.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
I passen estacions
amagades sota terra
amb la llum esmorteïda
com una tomba de segles.
Endavant pesadament
el tren feixuc s’arrossega,
i la gent es deixa anar,
mig envellida i sense esma.
És una nit de l’hivern,
hi ha la sonsònia monòtona
que anuncia els baixadors.
A fora, foscor i derrota.
Un dia en què s’ha deixat
l’energia en totes feines,
i és un divendres cansat,
la gent sols espera jeure.
La setmana s’ha esgotat
plena de treball, problemes,
ara que ha arribat al cap
potser hi haurà un petit lleure.
El meu cos sencer descansa,
assaboreix el moment
ben assegut en la calma,
i no interpreta ni hi sent.
Alena al fons, tanca els ulls
dintre l’escalfor que emana
l’abric lleuger, confortable
que l’embolcalla silent.
I el tren segueix endavant
prosseguint el seu viatge
bressolant íntimament
el meu ésser fet sols d’aura.
Reposa l’enteniment
de tanta feina intricada
de llargues hores, llarg temps,
i sols desitja bonança.
Com un llac en la quietud
amb aigua límpida i sana
que frueix de la claror,
que cap vent avui no llaura.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes dalt del tren, Poemes del temps, Poemes solars
Com anar a l’aventura, dintre d’aquest tren
que se m’enduu lluny de la llar plantada.
Ara el temps flueix llarg, i s’allargassa,
onades d’estiu la primavera alça.
Corre el tren llisquent entre oreig de vent,
tarda enlluentada i un cel d’ornament.
Transita dins meu tot el meu torrent
de sang renovada, de fonda alenada.
Se m’emporta el temps sols cap on vol ell,
promesa estrenada, bellesa punyent.
I jo em deixo endur pel seu enfilall
de flors i d’ufana, de somni fragant.
Lleugera, sens pes, tasto l’univers,
el seu nèctar dolç, la carícia alada.
Lleuger el tren fa el seu camí
se m’enduu del lloc tancat,
d’aquest poble enxubat,
i és com néixer de placenta.
A explorar els nous camins
tots versàtils d’aquest dia,
sota el sol enlluernador,
en l’espai de tènue brisa.
I soc jo qui es transporta
i en el jorn que va obrint-se,
la mirada entendrida
com qui comença a mirar.
Quina olor nova que vibra,
quin delit de despuntar
la carícia i la delícia,
la màgia de llibertat.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes dalt del tren, Poemes sobre la bellesa
Món nocturn que flameja i sospira
quan el tren s’atura a estacions.
Quan arrenca tornem a submergir-nos
en la lleu llum de lluna i foscor.
Quin sigil no hi ha a la terra fosca,
quin oblit en cada ésser dorment,
i quin hàlit als cossos que reposen,
prenent nèctar de la nit i els estels.
Davant meu, al tren, una ballarina,
braços, pit al vent, de piquets les mitges,
vestida de negre, sostenidors roses,
venes a les mans sensibles, formoses.
La cara esculpida, l’arracada mòbil,
el cabell estès, serrell al front jove.
I frunzeix els llavis, tota ella luxosa
d’una senzillesa desada i absorta.
Jo em sento a mi, d’hivern abrigada,
mig suant, tancada sota de l’abric.
Soc pesant, soc rígida, de bellesa opaca,
sense confiança en cap meu talent.
Apagat dissabte en què cruixo, peno,
i sense esma treno viaranys, camins.
M’he fallat avui sense anar a piscina,
el cabell dubtós de neteja i gràcia,
el vestit d’ahir, que vaig fer suada,
amb l’ànima als peus per tanta mancança.
Aquest és el paisatge
que tant he enyorat,
que era inabastable
el temps de malaltia,
i podria plorar
de tornar-lo a copsar,
de dalt el tren estant,
camí de l’alegria.
Davant la seva gràcia
borbollant d’energia,
de la tendror que emana,
em fa glatir, delir.
El meu món vegetal,
de dolcesa incessant,
sempre íntim, tot brostant
d’il·lusió, que escampa.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 