Món nocturn que flameja i sospira
quan el tren s’atura a estacions.
Quan arrenca tornem a submergir-nos
en la lleu llum de lluna i foscor.
Quin sigil no hi ha a la terra fosca,
quin oblit en cada ésser dorment,
i quin hàlit als cossos que reposen,
prenent nèctar de la nit i els estels.
Poblava el meu món
en aquell moment,
desig de viatge.
Era ja imminent,
a cinc dies vista
previsió de marxa.
S’elevava el sol,
tot encuriosit,
com interrogant-me.
De veres te’n vas?
Això deixaràs?
No tens cap recança?
Ho tinc apamat,
he anat lligant caps,
no sé els imprevistos.
Tan sols veig futur,
nova joventut,
per això tot ho arrisco.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes del sol, Poemes sobre la bellesa, Poemes solars
Paul Baudry
També em mi hi ha un mar de mars
que va de foscor a celístia,
d’imponent a vulnerable,
d’indomable a humilíssim,
que va de negre a blau fi,
que és sense horitzó o veu illes,
que perd la gràcia de cop
o duu dels deus l’aigua ungida.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la passió, Poemes del mar, Poemes sobre la bellesa
I recau la passió
al meu cos lúcid, bell,
el vent arremolina
el meu cabell ardent,
el meu cos també ofert
a sota de l’abric
d’aquest fullós desembre
que mai no ens desabriga.
I rodo enmig del temps
ple dels dons que es generen
en mi, que soc a imatge
de la terra i del cel.
Quants mil·lennis no em formen
de jorns, llunes de plata.
El meu plaer sens màcula
estès enmig de l’aire.
És l’aire del món que renta,
fa voleiar la faldilla,
bressola el cabell airós,
té esguard blau de latzurita.
Ve tot impregnat de temps,
ple de saviesa antiga,
porta l’olor penetrant
d’una primordial carícia.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes del temps, Poemes del vent, Poemes sobre la bellesa
Benedicció de sol
escalfant pell i intern
del nostre ésser batent
de nits tumultuoses.
Ens fa uns altres, alçats
en la civilitat,
ens retorna a aquest món
de bullents energies,
de cossos materials
on íntimes angoixes
totes s’estabilitzen
i lentes donen pas
a inicis de somriures,
a carícies possibles,
a respirar endins
l’olor de la natura,
de transformar el malfat
de nits difícils, nues,
en diürns despertars,
en bellesa que exulta.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes del sol, Poemes sobre la bellesa, Poemes solars
Charles August Mengin
Tota la llum del sol ja s’ha apagat,
m’enfonso en fondalada de foscor
ancorada tan sols en l’aspre temps,
el cervell esclatant d’incomprensió.
Dins del pit se m’obren les ferides,
suquegen sang, terror, dolor endins,
soc als llimbs extirpada de vida
sens present, ni ésser, ni confí.
S’eixampla el meu buit paorós, maligne,
perversió infligida en tots els àmbits,
tant de mal fa que de cop m’anihila,
tot m’ho roba, em sostreu, ho fa carnatge.
La bellesa d’un temps magnificent
resta ara esclatada sota l’Hades,
per sort sé qui soc i el meu forment,
l’ésser bo que voldria assolar d’altri.
I malgrat el monstruós atac
que m’ha fet durant anys sobreposar-m’hi,
em rescato com algú que ha estimat,
s’ha donat i ofert al límit màxim.
I així soc aquesta que ha bastit
sobre amor la seva estela màgica.
Aquí visc, sobre el foc, resistint,
aquí moro, dins meu, única estança.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes ombrívols, Poemes sobre la bellesa, Poemes solars
Serge Petròvitx Ivanoff
Segueix el meu no-res dintre de l’espai buit,
aquest esllanguiment on jo vaig plantant fites,
cercant-ne de plaents, sensitives, joioses,
però seguint dins del buit existencial que em torba.
Deixa sense sentit l’alba, la fi del dia,
mentre que el meu cabal resta sense sortida,
retinc el meu valor dins la còrpora closa,
premut igual que un puny, sens expandir-ne aroma.
Transitant els camins vaig aplegant bellesa,
no m’arriba al fondal, sols la prenc d’esquitllentes,
no em pot pas transformar, però sí que em nodreix,
i imagino vivències que em facin tornar a ser.
Frank Dicksee
Ferma he d’exaltar
la vida que em vibra.
Sense cap amor,
ningú que m’estima,
tinc com una mort
endins inserida
que en moments assalta
i vol fer-se lloc.
He de retornar
a tota delícia
que en mi granment servo
i aixeco en onada
i amb tenacitat
decanto balança
cap a la bellesa
que enardeix el món.
Penso en el fred Petersburg,
aquell cel immens del nord,
rius i afluents embravint-se
i la neu cobrint-ho tot.
Veig la bellesa aplegada,
majestuosa, al carrer,
ciutat de corts i de danses
amb vells dormint als cancells.
La solitud concentrada
fumejant en tot alè,
i a cap cambra, cafè o plaça
l’esperança no es concep.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 