Daily Archives: 21 febrer 2011

Com és?

2_000 milyar_dolarlik_elmas_kayip_h34657

Com és que lluïa rodona la lluna

amb aquella claror resplendent?

Com és que el cel era d’un blau magnífic

com el tall d’un diamant iridiscent?

Com és que et tenia a frec de mà

excessiu en el teu atractiu?

Com és que la nit era fonda i extensa

brunyida i pròxima amb el teu encís?

Com és que vaig tenir-te entre els braços

compenetrant totes les dimensions?

Com és que seguíem guiant-nos per la música

del nostre íntim gravitant giravolt?

Com és que la teva bellesa inefable

va aparèixer sencera per a mi aquella nit?

Com és que el temps fondo només s’il·lumina

pel retall sideral d’aquella cambra antiga?

Com és que has quedat aturat en el teu moviment

per fastuoses vessades de vida?

Com és que només visc enfilada

en aquell ample espai celeste nocturn?

Com és que a la terra va obrir-se una estança

curulla de plenitud complerta amb tu?

Com és que per tenir-te esclatant em complanto

en la meva elaborada i zenital solitud?

Nit de Sant Joan

lluna immensa arbres ocells més clara retallada

Aquell vespre tan clar
en la suavitat del temps,
la lluna plena, calenta,
que tu vas anomenar.

Aquella llunassa groga
com un gran fanal de festa
penjada entremig dels plàtans
amb els contorns lluents.

Aquells plàtans benignes
pintats a l’aquarel·la,
esquitxats per la lluna
en el passeig de terra.

Aquella terra dòcil
que ens sostenia els passos
encantats i dolcíssims
com la seda de l’aire.

Aquell aire lluent
que encisava la lluna,
nítid i llis al tacte,
en el vespre latent.

Aquell vespre tan clar
d’alens i cors suspesos
quan em seguien, fermes,
les teves passes llargues.

I la nit de Sant Joan
es fan fer les fogueres
de l’estirp més pagana,
i tu i jo vam ser brasa.

I tota jo temia
que en la màgia de l’aire
es trenqués aquell vidre
que abastava el miracle.

Dones sòlides

De les dones sòlides

en vull prendre exemple,

deesses romanes,

cariàtides gregues.

*

Mantenen trenades

les suaus cabelleres,

a tots els seus trets

la bellesa hi vessa.

*

Dolços músculs forts

als pòmuls, les temples

serenes enfront

l’oratge que ens lleva.

*

Els ulls són segurs,

la mirada crema,

els dos pits rodons

nodreixen estrelles.

*

Perfil dibuixat,

alta planta ferma,

món en rotació

al cos i a la testa.

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

Dir-te adeu

ull plorant0

Dir-te adeu era la pèrdua
d’un dia de sol espaterrant,
el mar esperant a la vorera,
el seu blau enriolat acaronant. 

Dir-te adeu era un dia que plora
dalt de tot de la Rambla, palpitant;
temps desolat que en res no es conhorta,
i quan reobro els ulls te’n vas anant.

Dir-te adeu és fruir la pell teva,
estela en el teu cos del meu cos i les mans,
amor per darrer cop, urpa que endins solleva
el temps en què m’he ofert i t’he estimat.

Matinada pàl·lida

noia estirada a terra0

Llavors la matinada era més pàl·lida
i el dia esdevenia silenciós i sord,
i jo pensava en tot mirant per la finestra
i sabia que allò nostre no duia el nom d’amor.

Perquè en tu no esclatava cap espurna,
cap foc que després cremés en mi;
voltaves la ciutat nocturna,
i jo dormia sola, amb una urpada al pit.

Passaven les estrelles i posaven distància
en les vivències ja llunyanes de tots dos,
i aquelles tardes al teu llit van estimbar-se,
se’n va escórrer la saba i el conhort.

Ara sóc una àncora que es ferma
en una illa de nàufrag, a un confí,
sense escoltar ja el teu cant de sirena,
serena al fort onatge, ja closa al teu envit.

Mar de sol i platja

mar de sol i platja0

Ressegueixo la teva olor al meu llit,

el teu pèl ros, que fa rínxols i onades,

el teu cos llarg i prim, dolçor i encís,

el mirar cristal·lí, l’expressió clara.

 

Tot tu has compromès el meu sentit,

tota jo m’he estremit i obert de cames,

de dins meu extreus passió, desig,

del meu cor reneix retomb d’onades.

 

Et retroben frisosos els meus dits

com si et volguessin modelar amb nova màgia,

i els teus dits arrosseguen infinits

que es van nuant de les carícies filades.

 

A tot arreu, un tremolor que ix

del teu cos, com una flor daurada,

blau transparent els ulls, tot ros el pit,

pell blanca de pessic, coca ensucrada.

 

Remor del temps que he passat amb tu,

carrers de Barcelona, bars, ta casa,

i el teu llit, on va obrir-se el meu batent

que donà pas al teu mar de sol i platja.

 

Com un riu

nic-aldam-i-carme-cabus-megatrobada-relats-8-febrer-2009

Per la meva ciutat,
habitable com mai,
fem camins com un riu,
capriciosos i càlids.

I riem i seguim,
i parlem sens parar,
i tu em dius per pujar
a ca teva a estimar-nos.

I és aquí on jo vull
trobar-te sol, intacte,
amb dolçor i passió,
amb amor desgranant-se.

Seda

parella tendra 000000

Seda ardent la teva veu,

ofrena immensa vessada,

mà que s’allarga en el temps

que va i ve de l’un a l’altre.

 

Seda suau en plena nit

amb la que véns a parlar-me,

tan prop meu et sento endins

com ningú pot arribar-me.

 

Més enllà, el món esponjós

clos en l’univers tot càlid;

com puc deixar d’anhelar

el miracle que m’abastes?

 

Joventut

Claudia Cardinale dona bonica

De la meva vida

has encès tots els llums,

i resplendeixen de goig

les flors de la meva faldilla.

M’allargues la teva mà nua

que és el començar del món,

i sé com és d’infinita

la felicitat que en mi es fon.

Gira suau el nostre amor

i al voltant roda la Terra,

i el temps és immens, joiós

de gaudir la lluna plena.

Plenitud del teu somiar,

tot sencer ets terra planera,

que canta en el vespre clar

la joventut que ens espera.

 

Encís de paradís

madeleine-peyroux dona

Corren com cristall les notes entre els teus dits

mentre el piano punteja la teva melodia

vidre transparent, encís de paradís,

dies que sempre resplendeixen de somriures.

 

Llums encesos on titil·la la dolçor

mans ofertes, tendresa que regalima,

el teu cant és aire que respira en la claror,

alè de les flors que volten el teu viure.

 

Misteri del teu anhel recollit a la faldilla,

enredat als teus cabells fets de trenes i sentors,

embruix que llances suau, amanyagat de delícies,

al meu amor silent, que per tu ho deixa tot.