El cabell tot negre, lluminosa, exòtica,
arracades verdes, vestit de fons blanc
estampat de flors, ajustat al cos,
faldilla en campana. I com t’admirava.
Eres tot bellesa, revolt d’alegria,
gran actriu de cine, tota inabastable.
I en canvi, eres meva, intensa i propera,
i jo era una espurna a la teva falda
de la flama esplèndida del teu cos de daina.
I com t’admirava, mare enlluernadora
esclatant de gràcia, tendra exuberància,
plena de la joia dolça d’estimar-me.
Publicat dins de Poemes per a la mare
Per a Vicent Andrés Estellés
Tot el teu cant em duu l’olor de tarongina,
de la terra solemne, de l’aigua de la font,
del càntir d’on rajaven les transparències clares:
l’amor gran a una pàtria, els secrets de les cambres,
i aquell vell vi dels pobres que feia plantar cara
a l’espessa tenebra de tortura i escarni.
El teu cant traspassat pels béns més generosos,
per una llengua viva que tot ho revelava,
pels cossos més amants, estesos com una ànima,
la dignitat callada, soterrada, invencible,
com un seny que regia enmig de la barbàrie.
I la força de viure, d’extreure de les coses
el seu innat prodigi, allò que s’escapava
de la cega ofensiva contra un poble, una parla,
on un amor immens la negra nit vencia.
Així a tots ens arriba el teu cant de pregària
fervent de resistència, i dolor, ple de ràbia,
emborratxat de vida, la més humil i clara,
amb la teva paraula nodrint els nostres dies,
dempeus, en rebel·lia, per mantenir amb tu viva
la dignitat intacta, la pàtria compartida.
Publicat dins de Poemes de la pàtria, Poemes per a poetes
No ens venceràs perquè sigui gegant
la teva força bruta desfermada.
Entre els rulls del meu poble hi és vibrant
el seny d’un déu: la intel·ligència clara.
Publicat dins de Poemes de la pàtria
Publicat dins de Poemes de la pàtria
Vam passar,
en la nostra atribolada vida,
molts dies feliços,
que jo volia oferir-te
i que tu et prenies com un dret.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per al meu fill, Poemes solars
Tot allò que vam viure
m’ho quedo per a mi,
com si fos jo sola qui ho vivia,
el meu cos donat
on a dins creixies,
i ja quan vas néixer
ofert i abocat.
L’ànsia de la vida
per tirar endavant
dintre aquell món íntim
del nostre embolcall,
de tendresa sòlida
d’infinits vessants
presa en el teu riure,
amor que esclatava,
la teva olor dolça,
vida començada
eixida de mi,
sens voler ser un altre,
només el petit
que es fon amb la mare.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per al meu fill, Poemes solars
Sota un altre cel
on no s’hi condensen
les tensions contínues,
el dolor ensotat,
estrenyo el cos d’un home.
Dels dos només jo,
incomunicable,
porto una ferida
sempre vulnerable
que cap petó imagina.
Amb les dues mans
ell dibuixa joia
sense sospitar
el torrent de llàgrimes
que dins la terra em colga.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Passa el meu temps
dins de l’angoixa abrupta,
buides les mans
i un silenci que eixorda,
cap dels meus trets
pot ser reconeixible
caçada al clot
de les terribles hores.
Passa el meu temps
deixatada en oblit
terror caigut
que m’esclafa en el centre
el gran desfici,
desesper de granit,
de tot amor
el més paorós dèficit.
Passa el meu temps
del tot desballestada,
fa mil mil·lennis
ningú truca a la porta,
sóc la desfeta
d’una dona anhilada
per dolor agrest,
per solitud eixorca.
Passa el meu temps
en aïllament de tomba,
un gran ofec
que cap vent no pot vèncer,
i el pensament
que potser ja sóc morta.
Sols ansiejo
que el dia ho desmenteixi.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Es belluga l’estiu
amb el riure de vent,
les fulles delitoses,
l’onada al mar batent,
i tot l’arbrat potent
cap al cel blau de porpra.
Jo el travesso pel mig
entre flors que llampeguen,
amb el cor tan ferit
com la sang a les venes,
sense moure il·lusions,
espectadora aliena.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 