Sóc l’estrangera
que et va triar una nit,
jove i polida
com si just estrenada,
amb el neguit
del teu pregon encís,
menant-te a un mar
de càlida lluna alta.
Tan bella la teva aura,
captivadora,
plena de lluïssor
tendra, entranyable,
que enllà del teu cancell,
penetrant l’ànima,
abocaves en mi
cavalcant l’alba.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars
Sorgeix la realitat
amb els seus ulls hieràtics,
fent via sense atura,
rompent la raó humana.
I sense fer cap fressa,
del tot impertorbable,
ens sotmet a fer incloure
la crueltat despietada.
Força tant cos com psique
a un canvi de natura,
a fer morfologia
amb fereses que escruixen.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Xiscla la solitud
en el vent sec,
ferit de mort.
Vidre tallant,
mantenint-se en suspens
clavant-se al cor.
Perseverant dolor
minant d’arrel
el buit i el plor.
Respir que es sega,
vida que es disgrega
en temps turmentós.
Publicat dins de Poemes ombrívols
En certa manera
ens vam salvar,
com se salven dos
que per primer cop es troben,
encara que tot quedi per lligar,
que després s’evapori
en l’aire suau que tremola.
En certa manera
ens vam voler trobar,
feliços com dos joves
descobrint la joia,
en la nit callada
de la teva ciutat,
les mans com dos ocells
volant damunt les ones.
I el meu cabell al teu vent
entre l’origen content
de les paraules cercades:
un anglès prenent la forma
de l’entrada a una cova encantada.
Rossa la ciutat, d’ulls blaus,
jo traspassant-ne els portals,
tan bella dins l’amor
i com nosaltres, incauta.
Publicat dins de Poemes solars
Ramon N. Bonet
Nit espessa
estesa al firmament,
nit callada
on corre remor d’aigua,
nit serena
curullada d’estels,
nit morena
constel·lada pels astres.
A València
de nou es va elevant
el suau frec
de les catifes àrabs
duent ànimes
dolents en la foscor
voleiant
la terra arrabassada.
Publicat dins de Poemes de ciutats
El meu pensament se’n va
cap a la teva llibertat,
home treballant en un torn
d’on sorgeixen magnífics paradisos.
Envoltat per l’art de les figures
eixides de les teves mans tendres,
ets un ésser modelat
pel tan llarg riu de la vida,
el seu gruix gravat a cada nervi,
a cada imaginada carícia.
Et sé dins el teu espai
ple de sengles obertures
i sento que contens l’essència
de la meva joia possible,
ple d’una bellesa ignota,
que, indòmit, m’has deixa’t fendir-la.
Publicat dins de Poemes solars
En el somni boreal
d’aquesta ciutat del nord
beso la galta del fred
i els meus llavis lleus s’escalfen.
Acarono suaument
l’estesa de la llum lila
mentre l’extensa harmonia
de l’horitzó m’acompassa.
Vora els ponts el brau mar vibra
amb milers d’ocells i peixos,
i la ciutat és salvatge
i amb neguit trenca els seus eixos.
Esperits d’antics ants omplen
les nevades avingudes,
el seu mugit essencial
duu el tany secret de la tundra.
Publicat dins de Poemes de ciutats
Encara els meus peus
trepitgen la neu
com un regal dolç,
suau i incomprensible.
Encara serè
l’aire blau lilós
em fa resplendir
entre mar i ribes.
Encara amb l’esguard
tot el cel immens
va vetllant per mi
a la llunyania.
Encara la nit
gira en espiral
entorn el meu tors,
intensa i tranquil·la.
Encara hi ha algú
d’aquest nord vibrant
que em segueix desant
als fulls del seu llibre.
Publicat dins de Poemes de ciutats
El meu cor calent
no desfà la neu,
buit i embolcallat
dins el meu sarcòfag.
I fins si la sang
puja roja als llavis
fa el borrall d’un bes
que un mocador escampa.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Vaig a l’encalç d’un somni
alt com la lluna ferma
del tot plena i esfèrica
mentre als peus la neu cruix.
L’aire blau de la nit
duu una gelor serena,
la immensitat batega
mentre el meu cor és buit.
Publicat dins de Poemes de la nit, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 