Mar feixuc en la fondària,
mar lleuger a tocar de terra,
com una au eleves ones
de la teva pell de seda
Sempre seràs la remor
del vent que els sentits et trena,
el sol sencer vessa en tu
els rajos que en tu somiegen.
En el teu cos ondulant
bressoles els somnis lliures
del teu ésser trepidant
de la força més antiga.
Publicat dins de Poemes del mar
Tarda lluent
de rajos sense núvols
tu resplendeixes
jo feixuga m’assec
el teu espai
és àgil i magnífic
el meu cos, fosc,
i tot desassossec.
Tarda airosa
del meu esgotat viure
mocador estès
ple de serrells de sol
al teu prodigi
vull elevar els designis
però just m’enfonso
en el no-res que em clou.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes ombrívols
I aquí sóc
com un sol de crepuscle
ja mig ensota
del mar esponerós.
Ja ha cremat
en mi tot el ple dia
i ara em resta
enfonsar-me del tot.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Només voldria
somoure la bellesa
que en mi es clou
sense eixidiu ni fita.
Només voldria
un neguit de tendresa
per fer sorgir
la formosor captiva.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Vetlla l’hora
de la lluna més plena
en la nit
olorosa i espessa
dins l’estiu
on la festa és esclat
en l’esplet
de l’amor desbordat.
Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes de les estacions
Sense cap base
m’esqueixo
sense cap nord
deambulo
amb un passat feixuc
no suro
sense futur
sucumbeixo.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Sacseja de por la nit
el cor espaordit i cec,
aletejant desbocat
per no esfondrar-se en l’abisme.
I ja de ple en la vigília
cerca donar nom de nou
a les fràgils coses minses
en què intenta sostenir-se.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Mar de saviesa antiga,
gronxa eterna la teva aigua
renaixerà en tu la vida
com la primera vegada.
Pels milions d’anys tots ebris
lluny de la meva memòria
seguiràs sent l’energia
que s’escampa esponerosa.
Publicat dins de Poemes del mar
La fonda nit xopa
d’estiu, plena d’astres,
escolta el ressò
de joves campanes.
Cristalls de colors,
els sons que desgranen,
s’hi enjoien estrelles
brillants i manyagues.
Publicat dins de Poemes de les estacions
Han d’esclatar guspires
d’un frec de sofre
amb un paper de vidre.
Una trobada
on hi hagi una mirada
fregant carícies.
I així a la terra erma
hi creixeran
arrels fràgils i vives,
que s’estendran
tenaces i constants,
per fraus i ribes.
Brostaran flors i fulles
a ple sol nu
esveltes i fornides.
I instant a instant
s’endurà un vent suau
llavors contínues.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 