Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Una calor de suor
just a acaballes d’octubre.
Jo encara ho vaig celebrant,
i estranyada, alenant,
amb tirants, màniga curta,
els lleus vestits de l’estiu,
la jaqueteta pels vespres,
amb un cert esguard atònit
per la força d’aquest sol
que no es conforma ni vol
deixar-nos estar de petja.
Som en un clima dramàtic
que endins cova una desgràcia.
Aquesta bellesa densa,
pròpia d’estiu, allargant-se,
la rebem desorientats,
l’organisme no s’hi adapta.
i sentim, bo i amoïnats,
la inseguretat que avança.

Com festeja aquest dia tan clar,
com irisa el sol tot el seu regne,
tot el cel fa lluir els seus blaus,
tot l’espai radiant miralleja.

Llum que arriba a contrallum del cel,
amplitud vital, inabastable,
llibertat i esplendor a gratcient,
dimensió que a ciutat és colgada.

És aquí que es pot creure en els deus
i acceptar vida i mort que ens són dades,
tot sabent que som un raig de llum
i en la llum hem d’acabar integrant-nos.

Bon dia radiant,
rajos límpids de sol
tots destriats en feixos
tornant lluent el món.

Goig de ser a aquesta terra
que empeny felicitat,
que rodant seguirà,
eterna, sens nosaltres.

És el seu equilibri
que m’equilibra a mi,
donant-me el viu sentit
de la meva existència.

Sereníssim l’esguard
emmirallat de goig,
del nèctar de bellesa
d’aquest món fluent, dat.

Equilibri encisat
transformant-se constant
i constant sostenint-se.
El meu guiatge alat.