Miralls d'aigua, de Carme Cabús

     Anàvem en autobús cap a Viñales i la finestrella ens descobria un paisatge d’una verdor diàfana. Per la rodalia creixien grups de palmeres esveltes, l’única ombra entre aquell sol aclaparant.

     —Això són palmes reials –va assenyalar el guia—. I aquells ocells que volen en semicercle són tocororós. Són el símbol nacional de Cuba, perquè tenen els mateixos colors que la bandera.

     Em vaig eixugar la suor del front. Feia una calor sufocant i l’aire condicionat no funcionava. Assegut al meu costat, el meu amic cubà em va allargar l’ampolla d’aigua.

     —Que preciós que és l’interior de Cuba –li vaig dir.

     —Però, ja has vist com viu la gent, aquí?

     Passàvem per davant d’unes cabanes de fusta esgavellades. Uns rucs pacients pasturaven aquí i allà. Damunt l’herba corrien tres xiquets descalços.

     —Semblen força pobres.

     —Ho són. No tenen ni per alimentar-se com cal. Pràcticament no tenen ni eines, ni adobs, ni mitjans de transport, ni ajuts. Treballen com a la prehistòria.

     —Però l’Havana sembla més miserable. Quan t’allunyes dels quatre punts turístics és quan veus la necessitat de la gent.

     —Sí. Has tingut sort, tu, de néixer en un altre univers. En un  país ric i lliure.

     Era un dels milers de dissidents silenciosos.

     —Lliure? Si no tens diners vas a parar als cartrons. I en molts aspectes, nosaltres també volem fugir.

     —Voleu fugir? De què voleu fugir?

     —De les conseqüències de la societat de consum. De la solitud, de la buidor, de la insolidaritat, de la manca de consciència social.

     Els seus ulls, plens d’un deix sentimental, van fer un guspireig. Després van mirar finestrella enllà.

     —No us entendré mai –va dir a la fi—. Això que dius no em sembla res més que un luxe de ric.

     L’autobús va girar i va aparcar al centre de Viñales.