No us entendré mai

 

     Anàvem en autobús cap a Viñales i la finestrella ens descobria un paisatge d’una verdor diàfana. Per la rodalia creixien grups de palmeres esveltes, l’única ombra entre aquell sol aclaparant.

     —Això són palmes reials –va assenyalar el guia—. I aquells ocells que volen en semicercle són tocororós. Són el símbol nacional de Cuba, perquè tenen els mateixos colors que la bandera.

     Em vaig eixugar la suor del front. Feia una calor sufocant i l’aire condicionat no funcionava. Assegut al meu costat, el meu amic cubà em va allargar l’ampolla d’aigua.

     —Que preciós que és l’interior de Cuba –li vaig dir.

     —Però, ja has vist com viu la gent, aquí?

     Passàvem per davant d’unes cabanes de fusta esgavellades. Uns rucs pacients pasturaven aquí i allà. Damunt l’herba corrien tres xiquets descalços.

     —Semblen força pobres.

     —Ho són. No tenen ni per alimentar-se com cal. Pràcticament no tenen ni eines, ni adobs, ni mitjans de transport, ni ajuts. Treballen com a la prehistòria.

     —Però l’Havana sembla més miserable. Quan t’allunyes dels quatre punts turístics és quan veus la necessitat de la gent.

     —Sí. Has tingut sort, tu, de néixer en un altre univers. En un  país ric i lliure.

     Era un dels milers de dissidents silenciosos.

     —Lliure? Si no tens diners vas a parar als cartrons. I en molts aspectes, nosaltres també volem fugir.

     —Voleu fugir? De què voleu fugir?

     —De les conseqüències de la societat de consum. De la solitud, de la buidor, de la insolidaritat, de la manca de consciència social.

     Els seus ulls, plens d’un deix sentimental, van fer un guspireig. Després van mirar finestrella enllà.

     —No us entendré mai –va dir a la fi—. Això que dius no em sembla res més que un luxe de ric.

     L’autobús va girar i va aparcar al centre de Viñales.

 

 

Galeria

El noi de l’habitació del costat

This gallery contains 1 photos.

       Saps què? El temps calla. És aquest silenci on les nits són velles i amples, i al fons hi destaca la teva figura, també vestida de nit.      Amb la teva mirada ensomniada danses, i pobles somnis que no t’han convocat, i un so agut xiula i em fa despertar encara anhelant-te. És només ple de dolor, i se sorprèn buit de tu.      Passen cafès amb llet i diaris, … Continua llegint

Així que el sol despunti

 

 

     Què  són aquestes llumetes que s’encenen, mama?

     —Són les lluernes, cuques de fer llum.

     —Són com bombetes petites.

     —Sí, per això no has de tenir por. Elles ens fan companyia.

    —Són precioses.

     —Sí, el món és molt bonic.

     —Espera, em fa mal una pedra… a sota de l’esquena…

     —On? Vine, que hi passaré la mà. Així. Encara et fa mal?

     —No, ja no… Quina olor més forta!

     —Sí, són els pins. Respira fondo. Que no vols dormir? Vine, posa el cap a la meva falda.

     —Espera mama… no moguis la mà. És que em fas pessigolles.

     —D’acord, rei. Però tu procura dormir.

     —I tu, que no dorms?

     —No, jo et vetllaré el son. I així que el sol despunti seguirem endavant.

     —Que estàs plorant, mama?              

     —No… és per tot aquest atzucac on som… Mira el cel. Oi que és meravellós?

     —Saps què és el que em sap més greu?

     —Què, rei?

     —Haver deixat la gateta. Creus que trobarà menjar?

     —Sí. Tot anirà bé. Al món hi ha un equilibri que fa que tot sempre es regeneri.

     —I el pare ens vindrà a buscar a França?

     —Sí. Quan s’acabi la guerra.

     —Mama! Què és aquest soroll?

     —Deu ser un isard, o una gasela, que baixen a beure al riu…

     —No, mama! Són homes! No sents les veus? No veus les llanternes?

     —Shhhhh…

     —Tinc por.

     —Escolta’m bé, rei meu, tu fes-me cas en tot, perquè si ens troben en aquestes muntanyes ens mataran, sents?

    

Galeria

Gemec a gemec

This gallery contains 1 photos.

     Grant…        Que ple que era aquell temps quan vaig aixecar els ulls per primer cop i et vaig veure. Vora el mar.  Aquell moment ja portava el teu cos i les teves mans, i els teus ulls blaus que després s’astoraven. Per tot l’amor.      En la nostra trobada hi havia una festa preparada que tots dos vam conèixer molt … Continua llegint

Galeria

Ocell elegant

This gallery contains 1 photos.

       El seu cos era lleuger i jove, amb aire d’ocell elegant, sota l’hàbit que punyia per convertir-la en un fardell. Els trets del rostre eren netíssims, cisellats, purs i harmoniosos sota el petit tros de front que deixava veure la còfia. I que propera i estimable que la sentia a despit de l’ambient opressor del col·legi i de les monges adustes, … Continua llegint

69

 

Friso per posar

al teu sexe ric

la palma oberta,

els capcirons dels dits.

 

68

 

A l’esguard comença

el vertigen fosc

del clar joc del sexe.

 

67

 

Llisa la carn tan blanca,
els llençols calents i fins:
tu i jo a la pell de la tarda.

 

66

 

Em xuclaves, boig, la xona

mentre t’escorria amb la mà

la polla endurida i folla.

 

65

 

Amb un dit molt fi

acaricio entre les calces

el racó més prohibit.