Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Llavors era jove

i et tenia a tu,

i no érem tu i jo

sinó nosaltres,

i un déu intens

enllustrava el nostre amor

i ens feia tendres,

ardorosos i salvatges.

Un déu intens

que era joventut

i alegria

passejant per capçades,

i les teves mans,

arribades d’un cel

damunt de tot l’abisme

que ignorants

ignoràvem.

Llavors la solitud

era en una pel·lícula

filmada enmig de l’aire

espès de l’existència.

Blanc i negre,

com somnis,

fluint a la pantalla,

i aquell regust d’angoixa

i tremolor

ens rasava.

Recordes les cadires?

Sempre eren de fusta,

en cinemes antics

amb aire de família.

Érem llavors els joves

a qui res no atrapava,

llavors érem tan lliures

que res no ens confonia.

I avui? Ja sense tu,

d’esquenes a la vida,

com pesa l’existència,

amb la mirada obliqua.

Quant fondo no és l’abisme

on, sola, em vaig abatre.

Com embruto fulls blancs

perquè he perdut tenir-te.

Només perquè hi eres tu
tot era una gruta fresca
amb el teu suau somriure
i les tendríssimes mans.
Amb la força masculina
que a tot arreu respirava
i expandies en aroma
com un cafè mòlt, torrat.
Voltàvem junts, de la mà
per la teva Andalusia,
país del sud, humaníssim,
aquell estiu incendiat.
I com sempre t’oferies,
elegant, plaent, bellíssim,
i semblava que a la terra
ens moguéssim levitant.
I buscàvem la penombra
ben endins de cada casa
i allà, íntims, ens vessàvem
-suaus tiges de tendror-.
I el teu cos, que tant volia,
era home en fondària,
i res més no hi cabia,
i tot el que era ens bastava.
En els llargs anys que s’escolen
des del lluny, sense tenir-te,
només he sentit la gruta
on tu i jo ens seguim amant.
I la cremor del teu llavi,
i l’encesa de la flama
com un estendard continu
que el vent segueix onejant.

Queda tan lluny en el temps la meva faldilla 

de flors, la meva cabellera indomable.

Han corregut rius estroncats, fallides i carnatges,

deus esfondrades. La meva faldilla florejada

que es barrejava amb el teu cos, amb el teu magma

candent, amb el teu amor vessant-se. Tot va esclatar 

en el temps, vés a saber on va anar a parar. Sense tu,

sense cap més trobada per París, punt i final,

com una vena seccionada. Com una caiguda 

en pes al buit, com l’aturament de la bravor

de l’aigua. La teva elegància encara flota

en l’ambient, jaqueta i pantalons de pana, i tota 

la sensibilitat humana als llavis i a la pell,

amb les mans esmerçant-la. Paraules i mirades 

escampades al vent, i tu, amb la veu trencada.

S’extingia una llum que havia estat foguera,

univers, oceà freàtic, astre, res que mai 

pogués ser més estimat; després, el devastador 

desastre. Plorava el teu cabell, nit antiga, nit exsangüe.

Nit al començar del món quan el món ja s’acabava.

El plor irrompia allí, la mort ja m’acompanyava.

Es va acabar, s’extingí, i no va poder salvar-se.

Sens tu, no hi era, el camí, els dies es van succeir,

un a un, sumant anyades. Sens tu he errat

el destí, la meva vida ha estat vana. El dolor

es va endurir, el firmament l’emmirallava.

Aquesta he estat jo aquí: dolor i plany, naufragi 

i falla. Temps escolat com de serp, immens temps

on ni surava. Mig ofegada he seguit, sagnant-me 

el costat, l’entranya. Ferida per sempre més

per tu, amb la vara màgica, cos ofert, delícia al cim,

home complet que abastava. Resten els dies

sencers, la placidesa que estares, l’amor de gràcia 

i encens, la incandescència i la flama. Amor

que em forjà a mi a l’enclusa incendiada

del teu foc, per mi encès, de la terra enamorada.

Si pogués tornar allà mai més me n’aniria,
de la cambra sagrada on tu i jo vam perviure
Correria de pressa pels carrers sense fita,
trobaria el teu rastre,  la teva pell d’oliva.
Obriria l’estança de donació antiga,
on rebroten, buscant-se, tiges i flors tendríssimes,
on s’enfonsen, intenses, les clarors de la vida
allà on giren  pregons els ròdols de la sínia
amb els cossos suats, la maror d’un en l’altre
inundant l’alegria. Tornaria per sempre
amb tu si aquella cambra encara fos oberta,
si la nostra llar d’anys encara ens fos parada,
si tu i jo no ens haguéssim perdut en la tenebra.
I vindria corrents a vessar-me en tu amb ones,
a deixar-me al teu cos de festa, a barrejar-me
entre les teves cuixes, a sentir incandescent
la vehement ofrena. L’escalfor del teu cos
és fendre tot el meu assaonat de tu.
Tindria el teu cabell per sempre, la teva olor
fulgurant com la llum. Intensament lliurats
cada un en l’altre, sorpresos que hi fóssim i ens donéssim,
ens endinsàvem junts en la gran meravella
que tan senzillament entre tots dos creàvem.
Si hi fos aquella cambra, com la guardo, com la deso
al prestatge dels dies, ho deixaria tot
per sempre, i vindria ja per restar-hi i viure’t.
Si aquella nostra cambra curulla de misteri
fos oberta en un lloc, com un llampec o flama,
correria lleugera mars, rius, ciutats, països,
ja res no em retindria per venir a retrobar-te.
Ets el mag terrenal de les mans que conhorten,
amb els ulls vellutats i llavis de salina,
home punyent i intens, primordial solatge,
l’home a qui per sempre faig el meu homenatge.