Galeria

Tot sentint Janis Joplin

This gallery contains 1 photos.

  Corren lleugeres les plomes de les teves ales empeses pel vent de Texas. Vas en un atrotinat dos cavalls sense capota i t’hi mantens dreta, amb mig cos a fora i la cabellera que et voleia, vibrant amb la rauxa del vent. No sé qui porta el cotxe mentre tu et deixes anar a mercè del temps, però potser ja és la mort que, … Continua llegint

Galeria

Tren cap a Dinamarca

     El tren travessa la nit silenciosa i va deixant enrere estacions adormides, només desvelades pel xiulet de la locomotora i la lleu claror d’un llum que s’hi manté encès.      Per la breu obertura de la finestra l’Ulla sent … Continua llegint

Galeria

Púrria misèrrima

This gallery contains 1 photos.

     El menjador sembla el d’un hospital, asèptic i impersonal. “Un hospital per a malalts mentals”, pensa l’Edwin Smith, fent una ullada aprensiva als personatges que el poblen. Ell hi va a menjar quan tot just acaben d’obrir, a les … Continua llegint

Galeria

    

Galeria

Saps, Arístides?

This gallery contains 1 photos.

     Era poc després de trenc d’alba i els rajos poderosos de sol ja havien esquerdat la foscor densa de la nit. Aleshores l’Egeu, amb la constant embranzida de les seves onades rodolants, va anar fent entrar els pesants vaixells … Continua llegint

Galeria

Pal·lidesa

This gallery contains 1 photos.

     En sortir de l’aeroport de Copenhaguen vaig agafar un taxi. Als carrers la neu estava apilada a les vores i la llum era somorta. Vaig estar poca estona a l’habitació de l’hotel, just per preparar el material i … Continua llegint

Galeria

Terra blava

This gallery contains 1 photos.

     El tren de Zagreb a Križevci recorre les mateixes estacions, les que recordo de petit, que després, durant la guerra, van quedar inutilitzades. Tot el país va saltar pels aires i es va convertir en un cementiri. La terra xucla aviat la sang, el riu l’escola. Només costen de marxar-ne els vestigis damunt el ciment de les ciutats. De Križevci resten en mi, … Continua llegint

Als joves poetes

el9nou 0 poetes Sora

Salveu el so de la llengua vellutada

que floreix entre els vostres llavis tendres,

reneix en vosaltres cada cop la pàtria,

l’abast complet del sentit de la terra.

Sembreu a l’aire la vibració antiga

d’aquests parla que es desgrana clara

amb la llavor intacte de la poesia

que neix de dins vostre com lluna nostrada.

Església humil

església 0 humil de Beget

Ramon N. Bonet

Sota muntanya florida

l’església molt humil s’alça;

el campanaret ja crida

que vagin a oir la missa

les persones, amb lleu ànsia.

 

El seu eco s’arrupeix

a la vessant escarpada,

i tot el món viu ja sent

sota el seu toc amatent

seguretat i confiança.

 

Els ocells prest li contesten,

els isards oloren l’aire,

i les marietes roges

s’escampen com belles joies

entre botons d’or i calzes.

 

És una part del paisatge,

és una part de la vida

aquesta església petita

entre tot el món salvatge

i el poble, que la somia.

 

Dins, el Santcrist, en penombra,

està gastat de besades

dels seus fidels, que l’honoren

i amb flors i rams l’adoren

perquè els porti amb el Bon Pare.

 

El nom de tantes roses

Jo mai no vaig saber el nom de tantes roses,

però la primavera era esclat de capolls;

n’hi havia en farcell, tot roges, sense espines,

les fortes i dreçades, closes en tornassol.

Les obertes, mitjanes, d’un sens fi de colors,

roses i vellutades, de nacre, de cirera,

carbasses o sanguínies, de carmí, tot poncelles.

El poble era una estesa, les torres les vessaven,

les tàpies escampaven fragàncies cap al cel.

Ran de terra, l’olor de l’estiu que s’acosta

quan les roses, roentes, vibraven com l’anhel.

Paradís jove i tendre que, enramat, fulgurava,

poncelles que creixien, abundós xuclamel.

Alegrement vivien, s’obrien, conquerien,

frescor odorant de rosa, que bull de serenor.

Pètals infinits, roses, que a ple aire gaudien

en jardins clars i ombrívols i terrats de sentor.

Fortes branques, com arbres, es tramaven, altives:

el regne de les roses, el meu poble estimat.

Va arribar una horda bàrbara, un imperi de grues,

aplanadores àvides, erugues de combat

que van anorrear-vos, que us van segar de planta,

i us va trinxar, impassible, un exèrcit voraç.

I, de la nit al dia, el poble sucumbia,

i de la nit al dia el meu poble tombà.

Avui és una allau de maons i trinxeres,

i de les roses belles, de les torres valentes,

dels jardins i vergeres no ens hem recuperat.

Avui són soterrades, igual que les poncelles,

amb un aire d’estelles que fereix com l’amiant.