This gallery contains 1 photos.
Corren lleugeres les plomes de les teves ales empeses pel vent de Texas. Vas en un atrotinat dos cavalls sense capota i t’hi mantens dreta, amb mig cos a fora i la cabellera que et voleia, vibrant amb la rauxa del vent. No sé qui porta el cotxe mentre tu et deixes anar a mercè del temps, però potser ja és la mort que, … Continua llegint
El tren travessa la nit silenciosa i va deixant enrere estacions adormides, només desvelades pel xiulet de la locomotora i la lleu claror d’un llum que s’hi manté encès. Per la breu obertura de la finestra l’Ulla sent … Continua llegint
This gallery contains 1 photos.
El menjador sembla el d’un hospital, asèptic i impersonal. “Un hospital per a malalts mentals”, pensa l’Edwin Smith, fent una ullada aprensiva als personatges que el poblen. Ell hi va a menjar quan tot just acaben d’obrir, a les … Continua llegint
This gallery contains 1 photos.
Era poc després de trenc d’alba i els rajos poderosos de sol ja havien esquerdat la foscor densa de la nit. Aleshores l’Egeu, amb la constant embranzida de les seves onades rodolants, va anar fent entrar els pesants vaixells … Continua llegint
This gallery contains 1 photos.
En sortir de l’aeroport de Copenhaguen vaig agafar un taxi. Als carrers la neu estava apilada a les vores i la llum era somorta. Vaig estar poca estona a l’habitació de l’hotel, just per preparar el material i … Continua llegint
This gallery contains 1 photos.
El tren de Zagreb a Križevci recorre les mateixes estacions, les que recordo de petit, que després, durant la guerra, van quedar inutilitzades. Tot el país va saltar pels aires i es va convertir en un cementiri. La terra xucla aviat la sang, el riu l’escola. Només costen de marxar-ne els vestigis damunt el ciment de les ciutats. De Križevci resten en mi, … Continua llegint
Salveu el so de la llengua vellutada
que floreix entre els vostres llavis tendres,
reneix en vosaltres cada cop la pàtria,
l’abast complet del sentit de la terra.
Sembreu a l’aire la vibració antiga
d’aquests parla que es desgrana clara
amb la llavor intacte de la poesia
que neix de dins vostre com lluna nostrada.
Publicat dins de Poemes per a poetes, Poemes solars
Ramon N. Bonet
Sota muntanya florida
l’església molt humil s’alça;
el campanaret ja crida
que vagin a oir la missa
les persones, amb lleu ànsia.
El seu eco s’arrupeix
a la vessant escarpada,
i tot el món viu ja sent
sota el seu toc amatent
seguretat i confiança.
Els ocells prest li contesten,
els isards oloren l’aire,
i les marietes roges
s’escampen com belles joies
entre botons d’or i calzes.
És una part del paisatge,
és una part de la vida
aquesta església petita
entre tot el món salvatge
i el poble, que la somia.
Dins, el Santcrist, en penombra,
està gastat de besades
dels seus fidels, que l’honoren
i amb flors i rams l’adoren
perquè els porti amb el Bon Pare.
Publicat dins de ., Poemes solars
Jo mai no vaig saber el nom de tantes roses,
però la primavera era esclat de capolls;
n’hi havia en farcell, tot roges, sense espines,
les fortes i dreçades, closes en tornassol.
Les obertes, mitjanes, d’un sens fi de colors,
roses i vellutades, de nacre, de cirera,
carbasses o sanguínies, de carmí, tot poncelles.
El poble era una estesa, les torres les vessaven,
les tàpies escampaven fragàncies cap al cel.
Ran de terra, l’olor de l’estiu que s’acosta
quan les roses, roentes, vibraven com l’anhel.
Paradís jove i tendre que, enramat, fulgurava,
poncelles que creixien, abundós xuclamel.
Alegrement vivien, s’obrien, conquerien,
frescor odorant de rosa, que bull de serenor.
Pètals infinits, roses, que a ple aire gaudien
en jardins clars i ombrívols i terrats de sentor.
Fortes branques, com arbres, es tramaven, altives:
el regne de les roses, el meu poble estimat.
Va arribar una horda bàrbara, un imperi de grues,
aplanadores àvides, erugues de combat
que van anorrear-vos, que us van segar de planta,
i us va trinxar, impassible, un exèrcit voraç.
I, de la nit al dia, el poble sucumbia,
i de la nit al dia el meu poble tombà.
Avui és una allau de maons i trinxeres,
i de les roses belles, de les torres valentes,
dels jardins i vergeres no ens hem recuperat.
Avui són soterrades, igual que les poncelles,
amb un aire d’estelles que fereix com l’amiant.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 