Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Amb potetes enguantades

d’encoixinat silenciós,

camina delicat i àgil

i escodrinya de per tot.

Les orelles punxegudes,

ulls que semblen dos diamants,

es renta i es repentina

com si fos un gran galant.

Uns llargs bigotis l’adornen,

cua llarga i cargolant,

la forma d’ombra xinesa

i dents xiques i punxants.

La llengua la té rasposa

per llepar-se el pèl suau

viu de nit igual que els tigres

amb qui són cosins germans.

Té un món misteriós i frèvol,

un esperit inquietant

que comparteix amb els fèlids,

l’espècie a la qual pertany.

A cada pota hi amaga

cinc urpes corbes, flamants,

que quan s’enfada presenta

com vint esmolats tallants.

És escalador de mena

i s’enfila als arbres alts,

salta marges i teulades

i fa la vetlla als terrats.

Sota la lluna més plena

es troba amb contertulians

que s’expliquen grans conquestes

i on són els caus del ratam.

És dolç i salvatge alhora,

molt xamós i amic cordial,

i es refrega per les cames

amb el seu pèl enllustrat.

Quan se sent bé ho demostra

roncant de felicitat:

íntim i sensible alhora,

se t’arrambarà extasiat.

Molt delicat i finolis,

destre, expert i primmirat,

li fa una gran por l’aigua,

però el peix li agrada la mar.

Et diran que té set vides

perquè mai cau de costat,

però no és cert, i et farà veure

la seva fragilitat.

Et parlo del gat que miola,

que estarrufa, enravenat,

tot el pèl de l’espinada

si algun perill l’ha sobtat.

Per això estima’l sempre

i tingue’n cura amb bondat,

que tenir un gat per amic

és un regal molt preuat.

http://bibliopoemes.blogspot.com.es/search/label/Carme%20Cab%C3%BAs

El tatú porta armadura,
per això es diu també “armadillo”,
però és un ésser sensible
amb cor tendre i espantívol.

Fa forats a sota terra
que esgratinya concentrat;
cerca la humitat intensa
per sentir-se refrescat.

Amb les potetes s’eixuga
el musell, molt llargarut,
s’allisa amb cura el bigoti;
no vol ser gras ni panxut.

És un presumit de mena,
educat i timidot;
té una cua llarga i forta
i viu content i cofoi.

Molt finet, esmerilat,
us olorarà de lluny,
perquè amb el seu bon olfacte
endevina els nens al punt.

El cos l’articula àgil
i l’arrossega trempat;
és un animaló dòcil
si l’estimes de veritat.

Toca-li ben dolçament
la carona, el caparró,
que et farà una llepada
d’amic amb molta dolçor.

Entre el bosquet de bambú
una figura s’hi mou,
que escura branques i fulles
i que s’amaga quan plou.

Una figura peluda
tacada de negre i blanc:
porta un petit a l’esquena,
que s’hi penja i va menjant.

Amb les orelles rodones,
taques rodones als ulls,
sempre us mira amb confiança
i amb el posat us acull.

Les altes tiges fulloses
agafa per aliment:
en dóna al noi de la mare
que en cruspeix golafrement.

Ve d’un país allunyat:
la Xina dels mandarins;
viu en coves, al costat
de la família i amics.

Les urpes allargassades
les fa servir com a mans:
s’enfila alt dalt dels arbres
per jugar-hi amb les companys.

Mira el cel i veu ocells
que voleien reposats:
els diu adéu amb la mà
i ells contesten encisats.

El seu pèl tan suau d’ós
fa olor de sucre de canya;
sempre el trobareu sedós
si l’acaroneu amb traça.

Corre i fa mil tombarelles
si ha satisfet la gana.
Ja sabeu doncs de qui us parlo:
ho heu endevinat, del panda.

Quan aneu al seu país
saludeu-lo en el meu nom;
serà un amic molt simpàtic
si li oferiu també el cor.

Amb punxes a les ales,
membrana a tot el llarg,
és negre, i té la cara
com el xic ratpenat.

És gros i vola altíssim,
s’orienta per radar,
se’n va a menjar mangos
a selves tropicals.

Orelles punxegudes,
dents esmolades, grans,
té els bigotis sensibles
i pot creuar oceans.

Estén grandioses ales
com un gran mantell volant
i gira, majestàtic,
damunt petits i grans.

És del vampir que us parlo,
mamífer eixerit,
que vola i dorm als arbres
o en coves arraulit.

Si el veieu, saludeu-lo,
és amic dels nens bons,
si li caieu simpàtic
fins us vetllarà els sons.