Escarboto la terra del temps
i a sota no hi queden relíquies,
perquè estàs fet de llum i d’espai
i de les meves mans,
que t’esculpien.
Ressona amb impacte el teu esclat
a tots els racons de la memòria,
i bull el cor pel magma desbocat
dels teus petons
i del teu cos de joia.
Publicat dins de Poemes amorosos
La roda de la nit
fa girar els somnis,
feixucs i estantissos,
desolats com fòssils.
S’obren els ulls
al matí indefinible,
que segueix orb,
lluitant amb nous monstres.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Per a la Carme Palau
Floreixen les magnòlies
i el teu riure discorre com l’onada.
A les vores del riu que se t’emporta
s’obren per a tu les flors boscanes.
A la riba restem mentre tu passes,
ja serena per sempre,
amb la pau inundant-te,
sostinguda en un trenat de vímet,
la túnica blanca,
com tu, immaculada.
En l’aigua més pura,
lentament avances.
Allà on tu descanses,
allà on potser s’obre,
vital, l’esperança,
el riure que estimen
els teus fills, nosaltres,
ressona alegre
per tendres contrades.
Publicat dins de ., Poemes de traspàs
This gallery contains 1 photos.
El va veure dret a l’entrada del Cafè de l’Òpera, en posició d’espera, el cos com enravenat, els ulls vidriosos, l’expressió realment de penjat, i amb aquella gorra de llana estrafolària que el feia semblar un pidolaire a punt … Continua llegint
Exposada a la vida
d’inclement llevantada
esdevinc sec sarment,
nuós cep entre oratges.
Retorta com la branca
al pas dels anys i dies,
se m’asseca la saba
convulsa, espesseïda.
Atenc estacions noves
de calmes solellades
on un pàmpol despunti
vora nuors danyades.
On la fulla primera
arrossegui brotades,
i un sol raïm alegre
enceti altres anyades.
Publicat dins de Poemes de la solitud
L’aire escombra el món,
les fulles seques i velles.
Amb la seva llum difosa
perseveren els fanals
en la nit freda i closa,
que tot ho esparvera.
S’estén la lluor metàl·lica
de taules i cadires
a les terrasses desertes,
i al fons titil·la el Nadal
amb la seva esperança punxada
de rebregat desembre.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de les estacions
Vents, remolins escombren les fulles d’arbres seques
amb alens d’energia, i una pluja a gotasses
deixa un altre cop neta la ciutat que camines.
Passió de mar als llavis, la mirada concisa
de jove guerrillera, amb un tèrbol beuratge
de selves macerades. El teus rulls negres l’aire
fa voleiar feréstec per un nord sense xarxes,
i la brúixola incerta que mous amb un bat d’ales
assenyala les nits on desfer-me amb tu en flames.
Publicat dins de ., Poemes amorosos, Poemes del desig
La llum senyoreja
amb el teu embat
l’ampla terra verge.
Es fa l’ombra espessa
al teu flanc celat,
brillantor i brunesa.
Festeges la terra
amb ardor d’amant,
i ella es ret encesa.
Cap a tu s’orienta
el nervi vital
de la vida estesa.
Del teu bat s’eleven
civilitzacions
amb solars empremtes.
Publicat dins de Poemes solars
Edward Hopper
El vagó em torna a casa,
desolat com el dia,
el silenci em circumda
entre estrèpit de vies.
Vindran els passos secs
en la nit neguitosa,
el camí costerut
entremig de la fosca.
El llum elèctric nu
de quan arribi a casa
i el solitari llit
sobre l’abisme intacte.
L’endemà que no esborra
el diumenge sense esma,
aquest no-res tan pobre,
estàtic, que anorrea.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la solitud
Publicat dins de Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 