Amoixa l’estiu
el blat que madura,
cabellera rossa
que el vent bat i embulla.
Enforteix el sol
l’olor de l’espiga,
s’escampa pel mar
que plaent sospira.
Bufa aire marí
damunt de les messes,
l’espiga enrogeix
dins la tarda encesa.
Els pins que separen
el mar i el bladar
els obren passera
pel seu festejar.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes per a nens
Tarda de mullena i el verd que s’esponja,
l’aire dens de pluja bufega i escombra
el passat, els anys, d’on l’amor retorna
tènuement, callat, amb totes les formes.
La mare, a la infància, o un home que arbora,
i el fill, de la mà, tornant de l’escola.
Aire que al present escampa en rodona
amors que han restat, vols de papallona.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la tarda, Poemes del temps
Somni de tarda grisenca i dolça,
cant de bellesa de cambra closa,
l’aire amb olor densa d’un home
vellós i bru, de tendra força.
Tarda absoluta de savieses,
de secrets íntims, xopa de pluja,
blavosa i tendra, abastadora,
del lloc més íntim on l’amor triomfa.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de la tarda
Eixia el sol de l’horitzó daurat,
la densitat d’estrelles resplendia,
els arbres es dreçaven, despullats,
la llum atreia flors verges que naixien.
Corrien núvols entre turons i prats,
la natura mil·lenària s’oferia,
tremolaven els cometes, extasiats,
l’aire agitava les fulles dringadisses.
I per recòndits racons de terra i mar
la vida es renovava i s’expandia.
Publicat dins de Poemes solars
Veniu, palmeres fragants,
movent les vostres valones,
que l’aire creixi extasiat
entre el cel blau i les ones.
Veniu, arbres tropicals,
deixeu caure entre la terra
les llavors que nodriran
el fast de vides esplèndides.
Veniu, ocells virolats,
amb els colors com ofrenes,
porteu amb el vostre cant
felicitat a mans plenes.
Veniu, onades llampants,
llanceu l’escalfor serena
damunt la platja vibrant
de sorra daurada i verge
Veniu, estels de la nit,
constel•lant cels fa mil•lennis,
en la puresa del món
feu-hi llum, que mai no es perdi.
Publicat dins de Poemes solars
Estès, moria el dia,
bomba de sang
que batega i explota.
Las, sense esma,
exsangüe decandia,
silenciós s’escolava
en els terrenys de l’ombra.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Ningú m’espera
entre els ametllers,
les flors han brotat
totes debades,
els camins de l’estiu
són deserts i balders,
l’aire porta, dolç,
els amors que ja estaren.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Desdibuixada,
sec a l’habitació quieta,
resistint l’esfondrada.
Ni festes ni colors
no m’acompanyen,
només el temps colpit
m’obre passera,
m’he d’alçar i endavant
fer anar les passes.
Sóc mortalla d’amor
que vol renéixer.
Publicat dins de Poemes de la solitud
S’escapaven els núvols
empaitats pel fort aire,
migraven els ocells
cap al caliu de l’Àfrica,
la pluja torrencial
presta es precipitava,
la roba, al filferro,
ràpid s’eixamorava,
al nostre llit d’amor
tampoc tu no hi restares.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
S’estén la tarda
sobre els camins dels boscos,
polsim de sol
es respira per l’aire,
i el tren polit
que suau el traspassa
va deixant besos
a cada estació clara.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 