Miralls d'aigua, de Carme Cabús

Vincent van Gogh

Caramels rodons d’estrelles
suspeses al cel nocturn,
us trencarem amb les dents
vora el mar, colrat de llum.

Festa de la nit curulla,
partícula d’infinit,
traspassa’m amb una escletxa
de claror al cor de la nit.

Celístia en incandescència,
titil·lació intemporal,
tempesta d’estels encesa
en nit negra de diamant.

Nit misteriosa d’aromes,
jo giro les cantonades
perquè el teu aire em sorprengui
entre estrelles argentades.

Nit que acarones la pell
i poses besos als llavis,
nit plena de sentiment,
densa i coent, nit d’astrolabis.

Nit fonda al fondo carrer,
íntima i agosarada,
em prens amb el teu alè
d’aurora i de matinada.

Nit de rosada i d’ardor
que em deixes acariciar-te,
tot el meu cos pren al vol
el secret del teu solatge.

Nit espurnada de goig,
propera i enamorada
de la terra i la remor
del vent que, amatent, t’abraça.

Vincent van Gogh

La blavor del cel tenyeix les llambordes,
estels mariners naveguen l’espai,
cobricel del món en nit vaporosa,
finestres obertes a la llum vessant.

En la nit benigna de la ciutat quieta
cada terrat obre caliu i escalfor,
sota la nit blava fornida d’estrelles
convida a tastar-hi bonança i sentor.

Fast, luxosa festa entre l’aire límpid,
respir entre flaires del món delitós.
La nit amorosa que, tendra, somia
és temps que respira joia sense enyor.

Nit que duus el foc,
brasa que s’escampa,
embruix de cremor,
roentor que esclata.

Gira fort l’amor,
en la nit de flama,
el vent nuador
n’estreny la rotllana.

Tot l’immens del cel,
la lluna nacrada,
resten en suspens
pel llambreig que emana.

El dia fosqueja,

la nit es vesteix
per sortir a escena

mentre el sol fineix.

Blauet, rosa nivi

ara són de pas,
gris i negre arriben

amb tocs xarolats.

Les lluents estrelles

guaiten l’últim raig,
quan aquests es fongui

sortiran al ras.