Miralls d'aigua, de Carme Cabús

 Mar blau cel, blau d’ultramar

i verd vidre al flanc que arrisses,

en el teu onatge alat

ets alegre i joveníssim.

Magnificent, colossal,

no saps de les hores tristes

enterrades al costal

dels homes ja vells de vida.

Espurna’m verd, mar, amor,

espurna’m blau de celístia,

arriba’m amb el teu doll

a l’ànima vincladissa.

Un raig de sol et travessa,
platja sensible i daurada,
ornada amb tapet de mar
mogut per la brisa clara.

Fresseja aigua cristal·lina
al vaivé de cada onada,
i tu t’estens, felicíssima,
a la carícia lluentada.

Vinc a visitar-te, mar,
espurnejat de delícia
sota el cel ja tardorenc
de la ciutat recollida.

Vinc a olorar el teu perfum,
a caminar per la riba,
perquè el teu embat profund
m’encomani d’energia.

Vinc a fondre’m en el blau
de la teva aigua infinita,
a fer l’ànima cristall
com les ones amb què esquitxes.

Vinc a sentir el teu brogit,
mar que et bressoles al ritme
dels teus pensaments tan clars,
dels teus sentiments de vidre.

Mar excels de la ciutat,
que la penses i l’estimes,
fa mils d’anys que ets captivat
pels seus ulls i el seu somriure.

Pels carrers i pels passejos,
el teu vent encisat vibra
i la teva força empeny
la ciutat que mai no es vincla.

La ciutat que en ella creu
i enceta un i un altre dia,
que fa goig, que viu al ple,
encantada i amb tu lliure.

Ets inesgotable, mar,
t’empaites ona rere ona,
l’alegria de l’embat
es torna força escumosa.

Sempre tens la pell vibrant
i estrenes novelles forces,
fas rínxols gegants i alats,
mar meu blau, tocat de porpra.

Prop dels teus flamejos blancs
faig petjades a la sorra,
tu te les vas emportant
amb onada delerosa.

Mar feréstec sota el cel,
mar d’energia remota,
ets salvatge, ets etern,
mentre, quiet, el cel t’adora.

Oceà, univers espès
on es perd el teu nom d’aigua,
energia sense fre,
quimera inescrutable.

Criatures es nodreixen
del teu magma insondable,
mons estranyíssims t’habiten,
éssers inimaginables.

Fràgils, els homes naveguen
la teva epidermis blava,
ets l’únic camí i fi
per anar d’una terra a una altra.

Oceà, esperit conscient,
fes un solc d’aigua ben mansa
als navegants que et veneren,
els que no volen nafrar-te.

Mar de delit, realitat,
jo et vinc a veure, a inventar-te,
el temps que et sóc al costat
és plenitud encantada.

Claror fins a l’horitzó,
fragor de les ones blaves
esquitxades de dolçor
pel sol que lent ve a besar-te.

Mar immens, ets de veritat,
i a la ciutat habitada
bufes vent de llibertat,
i ella es fa a la teva imatge.

Aigua transparent
amb la pell de cel,
t’esculpeix el vent
amb constant anhel.

Mar blau i ampul·lós
que busques la llum,
la lluna al cel fosc
navega al teu rumb.

Saborós, salat,
un món tens a dins,
i ens deixes jugar
al teu flanc d’estiu.

Cavaller galant
festejant la platja,
li ofereixes, vast,
un univers d’albes.

I amb el sol, ben alt,
canta la teva aigua,
dins teu fas dringar
un món de miratges.

Polit i donzell,
somrius a les illes,
i als cinc continents,
cercant les fadrines.

I véns, mar, alat,
flairós d’ona i alga,
dins el meu calat
tens el lloc més ample.

Van rodar els déus
engolits per les aigües,
les grans deesses,
darreres en cedir,
suren encara
a l’oceà, ofegades,
on aflueixen
els somnis, al confí.

D’una illa a una altra,
bressades en mar blava,
naveguen, pètries,
entre corrents marins,
els gavians
les prenen per muntanyes,
els somnis rompen
al bressol dels seus pits.