
Ets primavera encesa
covant l’ardent estiu,
el teu goig enlluerna,
en tu l’ardor reviu.
I el vell camí del blat
es daura i espurneja,
tot esdevé estrenat
igual que a la infantesa.

Ets primavera encesa
covant l’ardent estiu,
el teu goig enlluerna,
en tu l’ardor reviu.
I el vell camí del blat
es daura i espurneja,
tot esdevé estrenat
igual que a la infantesa.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions

I hi ha dies
lleugers com el d’avui
com l’onatge
de la mar a l’estiu
ros de sol
ple d’un aire tot pur
de respir
transparent i senzill.
Dia nou
que amb tot ja en té prou
gairebé
fa un gran salt d’alegria
fa el seu curs
segur que al seu futur
tan sols hi ha
felicitat de viure.
Publicat dins de Poemes, Poemes del sol, Poemes solars

Tot em torna
més solitària
sense esperança
en un cercle de temps.
Tot em porta
a un lloc obert
d’aire escampat
d’il·lesa llibertat.
Tot em duu
a crear arrels
lligams estrets
amb nous éssers i indrets.
Publicat dins de Poemes, Poemes ombrívols

Nit de dijous, ciutadana,
a punt el concert de jazz
dintre una cova vermella,
un dimoni hi farà cap?
Però hi apareix una orquestra
d’una tribu no infernal,
crea intimitat calenta
penetrant i sexual.
Reivindica la potència
més humana i més carnal,
la gent s’hi lliura sencera,
en colla o individual.
El dimoni d’aquesta era
s’ho mira fastiguejat,
si no hi ha odi i violència
no veu per enlloc maldat.
Publicat dins de Poemes, Poemes del jazz
Aixeques, amorosa,
el farbalà del dia
i hi fas rosses puntades
amb els rajos de sol.
Vestida d’il·lusió,
de futur, d’alegria,
entre les teves mans
el món fa rotació.
Amb el rumb del teu viure
s’obren badabadocs,
i alcen les cabotes
farcells de margarides,
i tu d’herbes boscanes
tens aroma i dolçor
i entre raïms madures
l’esplèndida collita.
Amb els teus dits cabdelles
els fils de l’avenir,
fet dels instants petits,
miralls de les estrelles,
que al capvespre reculls
i deses amb poncelles
per tenir-los a frec
quan arribi la nit.
Publicat dins de Poemes, Poemes per a dones, Poemes per a la mare, Poemes solars

Llençada enmig la marea
he de confiar en el mar,
en la seva benvolença,
en el meu saber surar.
No hi ha fites a cap vora,
jo simplement em sostinc,
si no canvia l’oratge
resta enfonsar-me cap dins.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols

Un altre cop
s’estén el dia
esplèndid temps
de sol que raja
potent i clar
nodrint la vida
en un hivern
d’ànima alçada.
Em sosté a mi
en arc zenital
de biaix hi soc
mig enfondida,
manca la joia
i l’alegria
just aclofada
al meu voral.
I el florir d’arbres
del mig febrer
avui no arriba
ni a colpir-me
abandonada
al meu recer
a dies soc
tan minsa i nímia.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols

Somou el temps
el dolor soterrat,
feroç s’instal·la
com un vast terratrèmol,
tot continent
ha estat desballestat,
mai cap instant
no ha aconseguit pas vence’l.
Corre el desfici
per carrers de ciutat,
qui ha estat ferit
crema en foguera densa,
tampoc rodar
no apaivaga el penar,
el tall terrible
borbolla i sangoneja.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols

Per a la Iolanda Zorita
Ara ja no ets tu
sinó la notícia de la teva mort.
Tots els nusos s’han desfet,
totes les ferides s’han tancat.
Queden les teves coses
envoltant el buit,
l’espai insòlit sense tu,
el silenci astorador,
la immobilitat,
l’esquela.
I l’extraordinària presència
de la teva alegria als nostres cors
brillant a la rodonesa
de cada llàgrima inesgotable.
Publicat dins de Poemes, Poemes de traspàs