Henry Fuseli
No tinc ni un sol son plàcid.
Sempre perdo el meu fill en els somnis feixucs,
o em traeix, i l’angoixa fibla tota la nit.
Ni un sol somni plaent on hi hagi algú que em triï,
m’adreci una carícia, faci el món complaent.
Amb el dolor em desperto, com si fos atuïda,
i així la meva vida és l’esforç de reeixir.
De dia, tot precari, improviso el meu viure,
cerco diàries fites, belles, de matí a nit.
Publicat dins de Poemes, Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Mar feliç de dia d’estiu,
d’or el sol trena una xarxa
en el teu cos de delit.
Quants éssers has acollit
dins el teu cos de fragància
ja per sempre extingits.
Ja veus, avui som nosaltres,
d’uns mil·lennis esborrables,
qui fendim el teu esperit.
Publicat dins de Poemes, Poemes del mar, Poemes del temps
No soc ningú
sota el sol de l’estiu.
Trio camins
que vull vitals, feliços,
moc energies,
bellesa que destrio,
i passa llis
cada un dels dies meus,
només que jo
l’empelto de volença.
És solitud
tota ben recoberta
d’un benestar
que senzill m’embolcalla.
No soc ningú
si no sento en fondària,
ja vertical,
sensorial i ufana.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
En mi mateixa
he de renéixer,
en el meu íntim
s’hi han de trenar
poms de delícia,
llargs rius de vida,
albors d’espiga,
solsticis, mars.
Per a Laurent Sansen
Tu te n’has anat
i el teu buit tallant
perfora la terra,
concentra l’esquerda
de la plenamar,
forada el desig
de la lluna encesa.
Tu te n’has anat
i es romp el pilar
sòlid de la terra,
i la teva mort
d’escorça feréstega
colga amb tu l’amor,
em soterra entera.
Publicat dins de Poemes, Poemes de traspàs, Poemes ombrívols
El dia és jove, de primavera,
s’entortolliguen tant flors com rams,
totes les plantes, els arbres tendres,
alcen les tiges al plugim blau.
Una carícia per l’ull que mira,
una delícia per respirar,
l’oxigen vibra, l’olor somia,
vessa la vida a gavadals.
El sol s’espera darrere els núvols
mentre la pluja penetra endins
la terra verge que nodreix fèrtil
el bosc ombrívol d’un moll matí.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la pluja, Poemes del temps
En el món suau d’espai sense brisa
s’ha aturat l’esclat sota el cel sensible.
La terra no gira, jo travesso al llarg
els carrers de vidre del tot silenciats.
La vida, latent, serva el seu moment,
cap anhel no es mou, els capolls dormiten.
Conscient, el temps a la clova vibra,
amb tot el forment a l’expectativa.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes del temps
Vas ser la corda tensa
que ens baixava la lluna,
quart creixent entranyable
sorgint entre els teus versos.
Vas ser el gran misteri
dintre la nit més pura,
poesia sospesa
com punxeguda estrella.
Vas ser el tro de tempesta
a l’alta hora nocturna,
llampec i llambregada
en la fosca insondable.
Vas ser incandescència,
paraula que perdura,
cor a cor, lletra a lletra,
en mi, que t’he estimat.
Publicat dins de Poemes, Poemes per a poetes
Com les passions
s’encarnen en l’estiu,
esca que encén
i remou els desitjos,
cors abrandats,
roents, cors trencadissos,
dones i homes
delint-se per ser amats.
Publicat dins de Poemes, Poemes de les estacions, Poemes del desig
I quin goig de voltar Barcelona,
he trobat la ciutat vessant càlida,
llums, colors aquests dies suavíssims
de Nadal en catifa enconxada.
Hi ha paquets i bosses que circulen
en les mans de persones contentes,
són per fer bombollams d’alegria
en la gent que entre l’amor prospera.
Publicat dins de Poemes, Poemes de Barcelona, Poemes de Nadal
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 