He d’aposentar
l’ésser que em traspassa,
a voltes confós
s’esbarria i balla.
*
Cal respirar fondo
i seure a escoltar-me,
deixar que s’assoli,
trobar coordenades.
*
Així just comprenc
què soc a la base,
la sensualitat
del sol i de l’aire.
*
La gràcia que mou
l’orbe on faig estada,
aquest món joiós
de plenitud clara.
*
També amb la mort presa
al present que avança,
per això la bellesa
és la guia i mapa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Tan feliç
com quan era amb tu,
venturosa
al teu sol del sud,
preciosa
desgranant futur,
oferint-te
l’amor més curull,
abraçada
al teu cos fecund.
És Cupido
qui el somni m’ha dut.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de l'esperança, Poemes solars
Com un regal del temps,
l’esplèndida florida
d’aquesta estació
que treu arreu poncelles
premudes i superbes,
curulles d’alegria.
*
Com una mostra ardent
que hi ha un fluir latent
que en el seu curs germina,
i ens pot emmirallar
i al seu goig conformar
tot i el difícil viure.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors, Poemes solars
S’alça la primavera,
les terrasses obertes,
la gent deixant-se caure
feliç a la indolència.
El sol bat de valent,
l’abric pesa i molesta,
als ulls i al cos fimbrant
l’esperança hi fa festa.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes solars
Penso en viatges, aquells transoceànics,
tota la vida que en mi vaig generar,
com em movia amb diners de turista
i em captenia com viatgera amant.
Quanta riquesa, com per tornar-me boja,
quanta bellesa vaig arribar a copsar,
en mi avui resten tots els tresors que em formen,
pregons misteris sentits, mai desvelats.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Soc en un jardí
d’ombriva enyorança,
ple de fulles seques,
fonts abandonades,
però el sol persevera
entre escletxes d’arbres,
les heures s’enfilen
per troncs i capçades,
i en el cel serè
d’espurnes daurades
l’ardent primavera
àgilment hi dansa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del sol, Poemes solars
Dolçament cau la lleu i tendra pluja,
arrodoneix tots els cantells i angles,
els colors són vius, de lluents contrastos,
el blanc punyent de tots els murs ressalta,
demanant roses de floral alegria,
capolls desclosos, les olors d’ambrosia,
el món es mostra silenciós i calm,
però una energia que endins vibra callada
recapta força per l’hora de l’esclat.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la pluja, Poemes solars
Que nou, avui, el dia,
quin horitzó més clar,
com s’hi mou l’energia,
neta, sense pesar.
S’hi desclouen els somnis,
lluentors que espurnegen
al fons de l’alegria,
ingràvida, serena.
Que íntim, aquest dia,
entre humitat i cel
que els contorns acarona
amb un blau plovisqueig.
Quin contrast el meu ésser
enmig del món tan ample,
rescatat del clos càlid,
solitud que s’estanca.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes solars
Va passant el temps
i tot el que es vell
ja ha anat sucumbint
sense cap recança,
però hi ha els amors
que sempre són joves
presos a una arrel
sana i vigorosa,
no els somou el temps,
no esdevenen brossa,
i fan de puntals
als éssers que ronden.
Vides inserides
fermes i formoses
dels lliures amors,
sempre nodridores.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes per a la mare, Poemes per a M., Poemes per a un home, Poemes solars
Ve un aire plujós
que tot ho perfila,
i l’ànsia indicible
d’amar amb passió.
L’atracció roent
d’un home vivible,
la foguera ardent
del més nu oferir-se.
Aquella tendresa
que esmicola marges,
penetra consciències,
immensa com astres.
I neix un planeta
que s’eleva, gràvid
de la nostra vida,
de nou començada.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 