Category Archives: Poemes per a un home

Un dia hi va haver París,
la teva imatge vora els canals del Sena.
Érem pobres, espagnols, de Catalunya,
tu de la teva Andalusia tendra.
El teu cabell, en llenques o en cua,
jo amb un vestit de gitana,
passejàvem en l’insòlit paisatge
d’una ciutat que, immensa, aclaparava.
Tu sempre amb la teva beutat,
amb la teva jaqueta marró-daurat de pana.
El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia,
entre el riure innocent i pagerol.
Volíem ser grans, comprendre amb maduresa,
però només ens teníem tots dos.
Sorgits del país de la nit negra,
buscàvem, àvids, els plens rajos de sol.
Aquell París, absent, se’ns escapava,
salvatge i altiu, ignorant de tu i jo.
Desolats, després d’arribar-hi en matinada,
asseguts en un banc del barri vell,
la ciutat se’ns feia inabastable,
ferotge i aliena, només dos clochards més.
Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine,
la cambra polsosa on em vas estimar.
Jo no podia reaccionar, estava xocada,
on era el vell París d’alegres campanars?
Aquella ciutat ens feia fora,
racional, estirada com un adult amb fums.

Érem joves, érem tendres,
just sortíem de la dictadura,
havíem viscut l’opressió als tendrums.
Per això aquella ciutat inaccessible,
somiada en llibres i cançons,
aquella ciutat mesella per nosaltres,
no em deixava desplegar les il·lusions.
Aleshores encara no sabia
quant miserables havíem estat,
amb tots els codis en contra de les dones,
amb la pobresa dels desheretats.
A l’habitació de sol esgrogueït,
amb els llençols bruts, que no es canviaven,
vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí,
la tendresa pura aplegada en els salzes.
No et creguis que no queda tot el doll
que degota, constant, entre el boscatge.
Per això és viu, i és verd, i és immortal,
i t’espera dia i nit, somiant-te.
No et creguis que les teves mans se’n van anar
orris enllà amb la runa i les pedres,
no et creguis que no resta París,
que al final no va ser una conquesta.
El teu amor, vibrant com una làmina,
va fer tornar amants les finestres,
va fer voleiar els coloms en batibull,
va fer asserenar el temps de tempesta.
París no ens va mirar,
però tu i jo ens miràvem
abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera.
A les cafeteries luxoses, amb terrasses,
mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure,
vam pujar a peu la torre Eiffel,
vam caminar tot París per no gastar en el metro.
Abatuts per la ciutat inaccessible,
que no volia uns pobres com nosaltres,
descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes,
regalàvem el nostre menjar
a un que era més pobre encara.
No teníem ni mètode ni traça,
només un rigor ens dava forma,
una ambició total, una esperança:
estimar-nos i estimar la Terra,
acollir, entre les persones, tota ànima.
Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa,
cap somriure com el teu, cap abundància
d’amor, de sentor, d’alforja plena,
com la teva, a la capital de França.
El teu pas fa callar les comares,
torna ridículs els complaguts, els falsos,
el teu amor que s’arrela en la terra,
que flueix solemniós i pensa en astres,
segur i constant, com el curs blau del Sena.

Jo tinc la teva joventut
entre habitacions i viatges,
en calendaris d’anys on cada dia
apuntava les nostres trobades,
on el teu cabell negre onejava
com el filat més lluent de l’alegria,
on la teva veu m’escoltava
i s’obria pas en mi enmig de la nit viva.
Jo tinc les fulles d’aquells arbres
tremolant per la teva tendresa,
amb el temps nítid de riallades,
la teva mà en mi a les places verges.
I tinc el temps buit sense tenir-te
-si bé endins no has deixat de poblar-me-
com si sens tu no pogués construir-se
mai més cap aixopluc, jardí ni casa.
Com si el nostre carrusel de la vida
hagués aturat per sempre més la festa
i tot s’hagués esmicolat, irrepetible,
sota l’impacte rotund de la tempesta.

 

Deia la paraula tu i em pensava 

que seria massa veritat

la meravella, inabastable del tot

la descoberta, i en canvi era exacta, senzilla,

per a cada un dels meus insòlits confins.

Sense saber com, podia predir-te

 a l’extrem de la línia del mapa dels somnis

que dibuixava, ja plena abans, sense coneixe’t, de qui series,

abans d’arribar. Només per les nostres nits

i l’avidesa dels llavis tenia sentit

 la vida, planetes rotant en l’univers definible. I aquell eres tu,

 indestriable en la línia de pell olorosa, 

on sencera m’obria.

 

Era el sol

suau com un somriure,

el dia íntim

amb el vent estrenat,

l’escalfor

que el teu cos desprenia,

el present,

feliç com no ha tornat.

Aleshores

era al centre la vida,

els camins,

tots ells serenitat,

la bellesa

pregonament vivia

i dolçament fruïa

del temps enamorat.

Llavors era jove

i et tenia a tu,

i no érem tu i jo

sinó nosaltres,

i un déu intens

enllustrava el nostre amor

i ens feia tendres,

ardorosos i salvatges.

Un déu intens

que era joventut

i alegria

passejant per capçades,

i les teves mans,

arribades d’un cel

damunt de tot l’abisme

que ignorants

ignoràvem.

Llavors la solitud

era en una pel·lícula

filmada enmig de l’aire

espès de l’existència.

Blanc i negre,

com somnis,

fluint a la pantalla,

i aquell regust d’angoixa

i tremolor

ens rasava.

Recordes les cadires?

Sempre eren de fusta,

en cinemes antics

amb aire de família.

Érem llavors els joves

a qui res no atrapava,

llavors érem tan lliures

que res no ens confonia.

I avui? Ja sense tu,

d’esquenes a la vida,

com pesa l’existència,

amb la mirada obliqua.

Quant fondo no és l’abisme

on, sola, em vaig abatre.

Com embruto fulls blancs

perquè he perdut tenir-te.

Només perquè hi eres tu
tot era una gruta fresca
amb el teu suau somriure
i les tendríssimes mans.
Amb la força masculina
que a tot arreu respirava
i expandies en aroma
com un cafè mòlt, torrat.
Voltàvem junts, de la mà
per la teva Andalusia,
país del sud, humaníssim,
aquell estiu incendiat.
I com sempre t’oferies,
elegant, plaent, bellíssim,
i semblava que a la terra
ens moguéssim levitant.
I buscàvem la penombra
ben endins de cada casa
i allà, íntims, ens vessàvem
-suaus tiges de tendror-.
I el teu cos, que tant volia,
era home en fondària,
i res més no hi cabia,
i tot el que era ens bastava.
En els llargs anys que s’escolen
des del lluny, sense tenir-te,
només he sentit la gruta
on tu i jo ens seguim amant.
I la cremor del teu llavi,
i l’encesa de la flama
com un estendard continu
que el vent segueix onejant.

Queda tan lluny en el temps la meva faldilla 

de flors, la meva cabellera indomable.

Han corregut rius estroncats, fallides i carnatges,

deus esfondrades. La meva faldilla florejada

que es barrejava amb el teu cos, amb el teu magma

candent, amb el teu amor vessant-se. Tot va esclatar 

en el temps, vés a saber on va anar a parar. Sense tu,

sense cap més trobada per París, punt i final,

com una vena seccionada. Com una caiguda 

en pes al buit, com l’aturament de la bravor

de l’aigua. La teva elegància encara flota

en l’ambient, jaqueta i pantalons de pana, i tota 

la sensibilitat humana als llavis i a la pell,

amb les mans esmerçant-la. Paraules i mirades 

escampades al vent, i tu, amb la veu trencada.

S’extingia una llum que havia estat foguera,

univers, oceà freàtic, astre, res que mai 

pogués ser més estimat; després, el devastador 

desastre. Plorava el teu cabell, nit antiga, nit exsangüe.

Nit al començar del món quan el món ja s’acabava.

El plor irrompia allí, la mort ja m’acompanyava.

Es va acabar, s’extingí, i no va poder salvar-se.

Sens tu, no hi era, el camí, els dies es van succeir,

un a un, sumant anyades. Sens tu he errat

el destí, la meva vida ha estat vana. El dolor

es va endurir, el firmament l’emmirallava.

Aquesta he estat jo aquí: dolor i plany, naufragi 

i falla. Temps escolat com de serp, immens temps

on ni surava. Mig ofegada he seguit, sagnant-me 

el costat, l’entranya. Ferida per sempre més

per tu, amb la vara màgica, cos ofert, delícia al cim,

home complet que abastava. Resten els dies

sencers, la placidesa que estares, l’amor de gràcia 

i encens, la incandescència i la flama. Amor

que em forjà a mi a l’enclusa incendiada

del teu foc, per mi encès, de la terra enamorada.

Si pogués tornar allà mai més me n’aniria,
de la cambra sagrada on tu i jo vam perviure
Correria de pressa pels carrers sense fita,
trobaria el teu rastre,  la teva pell d’oliva.
Obriria l’estança de donació antiga,
on rebroten, buscant-se, tiges i flors tendríssimes,
on s’enfonsen, intenses, les clarors de la vida
allà on giren  pregons els ròdols de la sínia
amb els cossos suats, la maror d’un en l’altre
inundant l’alegria. Tornaria per sempre
amb tu si aquella cambra encara fos oberta,
si la nostra llar d’anys encara ens fos parada,
si tu i jo no ens haguéssim perdut en la tenebra.
I vindria corrents a vessar-me en tu amb ones,
a deixar-me al teu cos de festa, a barrejar-me
entre les teves cuixes, a sentir incandescent
la vehement ofrena. L’escalfor del teu cos
és fendre tot el meu assaonat de tu.
Tindria el teu cabell per sempre, la teva olor
fulgurant com la llum. Intensament lliurats
cada un en l’altre, sorpresos que hi fóssim i ens donéssim,
ens endinsàvem junts en la gran meravella
que tan senzillament entre tots dos creàvem.
Si hi fos aquella cambra, com la guardo, com la deso
al prestatge dels dies, ho deixaria tot
per sempre, i vindria ja per restar-hi i viure’t.
Si aquella nostra cambra curulla de misteri
fos oberta en un lloc, com un llampec o flama,
correria lleugera mars, rius, ciutats, països,
ja res no em retindria per venir a retrobar-te.
Ets el mag terrenal de les mans que conhorten,
amb els ulls vellutats i llavis de salina,
home punyent i intens, primordial solatge,
l’home a qui per sempre faig el meu homenatge.