Sembla que es vulguin
obrir les roses
un jorn de sol
de ple gener,
esclata límpid
en tota cosa,
el meu respir
s’eleva ardent.
Puc tocar el cel,
el blau celeste,
el vent empenta
núvols lluents,
viatgers plàcids
tot plens de gestes
punyents, intenses,
lluny del present.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes del sol
Un dia en què plou i ara surt el sol,
el renou de gent, el tràfec brogent,
el meu cos s’activa i en pren l’energia.
Se sent el batec que impulsa la vida,
i jo agafo el tren cap a un destí clar.
El sol espetega, el cel és rou negre,
el rellotges marquen el migdia en punt,
i no sé d’on surt l’alegria meva,
la força que em dreça, tota joventut.
Trota viu el tren entre el bosc intens
d’atapeïts arbres, el cel va cedint
i el dens negre esquiu va obrint clarianes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la pluja, Poemes del sol
No hi soc de ple
dins d’aquest dia,
tardor al pic
en tarda d’àngels,
però el sol no canta
la melodia
de passió antiga,
de roents rajos.
Just de biaix
ve a tocar-nos
com comiat
de vell amic,
la intensitat
dels seus abraços
per un llarg temps
haurà finit.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Sol de biaix
en la lleu tarda,
el seu clamor
ens abandona,
anem colgant-nos
en l’hora fosca,
sumida i orca
d’hivern al pic.
Gira la terra,
toquen els rajos
just de gairell,
com qui se’n va
a altres països
i ens deixa tristos,
enyorats, minsos,
fins al tornar.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Sol de figues i raïm,
vessant com suc que s’escampa
damunt la pell ben morena
de tant estiu que et traspassa.
*
El vent ve en ones suaus
del color lluent dels pàmpols
amb una passió latent
de densa polpa escarlata.
*
I piques com si de grana
fossin els teus rajos rojos,
amb la sentor de la vinya,
amb el sabor dels seus mostos.
*
Duem la marca a la pell
de la teva obra d’orfebre,
filigrana sumptuosa,
maduresa de setembre.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Deixa l’agost un jorn curull de calma
del coent sol que a tots encontorns lluu.
Avui s’emboira un cel amb clarianes
llevant pressió al solejar feixuc.
I tanmateix tinc un deler de sol,
avui ocult, que es transforma en mancança.
Un bé de déu lliurat al nostre sud,
sempre esplendent, de qui en duem la marca.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Encara és migdia
Encara sobtat, el bosc no respira,
s’extenua al sol, immòbil, callat,
sense hàlit de brisa.
Encara és migdia
Serva el profund somni de sendes ombrívoles,
de nits de serena, rosada, mullena,
pluja intempestiva.
Encara és migdia
Tot i verdejant a l’agost suplica
un jorn de solaç, aiguat impactant
núvols i boirina.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes del sol
Abrusament de sol
aquest estiu solemne,
la ginesta s’eleva
cercant els rajos verges,
els torna inflorescència
setinada de pètals,
les vergelles curulles
en són del doll l’essència.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors, Poemes del sol
S’estrena el dia vessant dolls de bellesa,
una altra forma de l’amor d’aquest món,
acaricia el sol la terra entera
i tot vol viure a sota el seu dolç broll.
És el més gran dels mestres en mostrar
quin ha de ser el substrat de la vida,
aquest donar feliç sense esperar
retorn ni guany, sols brindant bonhomia.
I com el sol, ens cal afaiçonar
l’ésser que som a la seva energia
que amb l’univers conforma i equilibra.
Lluu llum del dia que se’ns assola endins
que irradiem a tots els encontorns
com l’astre sol en el nostre periple.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del sol, Poemes solars, Sonets
S’ha aposentat el sol arreu del meu paisatge
satisfet i feliç, ensonyant-se amb el cel.
Desprèn l’aroma rossa que enlluerna i encalma
quan somnis i delits se senten més punyents.
Esllenegat i lliure lluu amb espurnes daurades,
tot el seu ésser dúctil es fon en cada cos.
Com un amant prodigi dolç tot ho amanyaga
i se n’enduu la flaire quan torna al seu redós.
Publicat dins de Poemes del sol
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 