John Everett Millais
Clocpiu aquest dia
de boira blavissa,
de núvols que escampen
sols malenconia,
de les flors que pengen
del passat estiu,
ja fosa la glòria
del sol a l’alçària
amb els rajos fixos
sense ni una màcula.
Així, amorfament,
un dia d’octubre,
dins de la tardor
d’un mes completat,
miro aquest meu món,
reflex del meu dintre,
anant cap a hivern,
caient en un cicle
que no alça els amors,
que enfonsa en rigors.
Una tarda d’octubre, el vestit, seda i flors,
la tendresa a les puntes de dits, llavis, al cor.
L’aire em fa voleiar l’amor alçant faldilles,
fregant ferm i suau el meu cos d’ofert viure.
M’acarona indolent i seductor em captiva
sota un cel primordial, entre els arbres que vibren.
Vaig acariciant amb l’esguard tot el cicle
de natura en el goig de la tarda infinita.
En aquest estiu luxós
d’arbres i plantes felices,
de flors que rompen en fruit,
de nius d’ocells que refilen,
jo soc una dona plena
que no es pot creure tan rica,
embriagada entre el sol
i la seva ombra magnífica.
Un cel d’un blau esplendent
tot lluent, sense una volva,
amb un vent vivificant
de tots sentits obrint portes.
Senzilla sumptuositat
de les tardes de promeses
del nostre món encantat
que de nit la lluna encensa.
El sol va deixant un pòsit
tan espès com una molsa,
gran com la il·lusió de viure,
tot i que som dins l’hivern,
però és tan sedós i amatent
que la vida se’n refia.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes solars
I torna l’estiu,
el cel per capçada,
condensada ardor,
perleig de suor,
passió arborada.
Ben bé dins l’obaga,
rere els finestrons,
pregon respirar
d’alta i ampla cambra,
l’amor a tocar.
Es baden les roses
en els cossos joves,
els llavis floreixen,
per besar es deleixen,
sensitius, carnals.
I ben prest es troben
amb estremits llavis,
la bellesa assagen,
i a la cambra ombrívola
la delícia enlairen.
Puja en el dia càlid
dels fons de cada ésser
l’agraïment de viure,
desgranat en bellesa,
expandit en somriure,
sentint al cos sencer
la més tàctil carícia.
Som mig octubre enllà
i l’estiu ens bressola,
i en el seu dolç bressar
el somni se’ns envola
cel amunt, al blau clar,
que endins ens fa desclosa
de l’íntim estimar.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de les estacions, Poemes sobre la bellesa
Hora tardana
de bellesa sospesa,
el vent que fibla
i torna la mà balba,
les fulles roges
i rosses del paisatge
han escalfat
la tardor enfredorada.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de les estacions, Poemes sobre la bellesa
Tot és ple profusament
de les formes més precioses,
d’arquitectura, natura,
entre el cel pur, sol d’estiu,
i un aire net i feliç
que disposa en equilibri
el meu ésser, pensament,
l’estimació amatent,
tots els desitjos possibles
entre aquesta ingent bellesa
que orna fondament i intensa
la meva estada a la vida.
Em recupero a mi
en la mesura humana
en el vent que somou
sensualitat daurada,
on arriba el brogit
de les flors i dels arbres
una ancestral carícia
de la terra encisada.
I a dalt, tot l’immens cel
sencer d’un blau intacte,
el sol, lluent, batent,
vessant, perlejant màgia.
És la bellesa plena,
estesa, desplegada,
on deixar-s’hi habitar,
on renéixer sens màcula.
I recau la passió
al meu cos lúcid, bell,
el vent arremolina
el meu cabell ardent,
el meu cos també ofert
a sota de l’abric
d’aquest fullós desembre
que mai no ens desabriga.
I rodo enmig del temps
ple dels dons que es generen
en mi, que soc a imatge
de la terra i del cel.
Quants mil·lennis no em formen
de jorns, llunes de plata.
El meu plaer sens màcula
estès enmig de l’aire.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 