Category Archives: Poemes de la solitud

Plovisqueja

Posted on 7 Març 2021 | Deixa un comentari

Avui plovisqueja,

es neteja el món,

els carrers llueixen,

fa goig i llangor.

El cos es replega,

recerca una llar,

l’aire ploriqueja

pels cors isolats.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pluja, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols

Indicible

Posted on 5 Març 2021 | 1 comentari

Ve un aire plujós

que tot ho perfila,

i l’ànsia indicible

d’amar amb passió.

L’atracció roent

d’un home vivible,

la foguera ardent

del més nu oferir-se.

Aquella tendresa

que esmicola marges,

penetra consciències,

immensa com astres.

I neix un planeta

que s’eleva, gràvid

de la nostra vida,

de nou començada.

1 comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del desig, Poemes per als homes, Poemes solars

Esperar-te

Posted on 6 gener 2021 | Deixa un comentari

Folga el temps en què no hi ets

amb buidor descabdellant-se,

espais amples, llocs oberts

a tot arreu esperant-te.

Tota tria m’és baldera

ara que no puc triar-te,

es perd tot l’escalf del sol,

arreu fredor circumdant-me.

El meu coixí sols coneix

plor i malsons des que marxares,

si sabés on ara ets

correria a cercar-te.

Potser la meva tristor

traspassa valls i muntanyes

i ve a explicar-te, fluixet,

que sols visc per estimar-te.

M’endinso en el meu hivern

fent conjurs per retornar-te,

m’emparo en el tendre temps

per conjugar l’esperar-te.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la solitud, Poemes per als homes

Món de nit

Posted on 29 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Allò era el misteri

d’aquell món de nit,

al lluny hi tocaven

soles les campanes,

la brisa d’hivern

coïa a les galtes,

els carrers nocturns

eren transitables.

L’energia viva

de la nit brollava,

la lluna serena

abstreta brillava,

i un esperit tendre

com jonc revinclant-se

em feia renéixer

com al punt de l’alba.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la nit, Poemes de la solitud

Entrada a la vellesa

Posted on 23 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Soc a l’estiu

d’un altre any meu de vida

que jo just visc

com un regal de més.

Ferma i bonica,

la vellesa fa via,

el meu coratge,

però, no decandeix.

I no la tapo

ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se

com una veritat.

És a la Terra

des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta

se’n sent afortunat.

En el seu íntim

la consent i la bressa

i té als seus braços

un ésser completat.

I jo l’esguardo

amb un xic de sorpresa

per qui puc ser,

tot mutabilitat.

He arribat lluny

i aquesta és la conquesta

plana i oberta

de qui m’ha dissenyat.

************************************************

Soc a l’estiu d’un altre any meu de vida

que jo just visc com un regal de més,

ferma i bonica, la vellesa fa via,

el meu coratge, però, no decandeix.

I no la tapo ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se com una veritat,

és a la Terra des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta se’n sent afortunat.

En el seu íntim la consent i la bressa

i té als seus braços un ésser completat,

i jo l’esguardo amb un xic de sorpresa.

Veig qui puc ser, tot mutabilitat,

he arribat lluny i aquesta és la conquesta

plana i oberta de qui m’ha dissenyat.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes sobre la vellesa, Poemes solars, Sonets

Mitges al garró

Posted on 23 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.

Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.

Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.

Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes per a dones

Murada

Posted on 20 Desembre 2020 | Deixa un comentari

Calor i calor i ampla solitud
en aquest poble d’interior sens mar,
enmig la brisa se sent tan isolat,
amb el desert assetjant-lo en rotllana.

Aquí s’eleva la murada romana
de pedra eixuta per llargs milers de sols,
s’arrela a terra, civilitat nostrada,
els arbres mouen, eterns, fulles i sons.

Soc una dona de l’inici dels temps
arrels endintre de terra assolellada,
mig com un mite, sense clan, sobirana.

Així de lliure, com deessa d’antic,
així d’humana d’una molt vella estirp
friso en la tarda per la passió enclaustrada.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes de les estacions, Sonets

Espai sideral

Posted on 29 Octubre 2020 | Deixa un comentari

El nostre sud estès en el no-res,
les llums titil•len lleument en la foscor,
hi ha entrat de ple tot l’espai sideral,
sense cap vida, sols silenci suspès.
A les vuit és ja l’alta nit dels astres,
la lluna freda, el cel com un mirall,
desistiment que sobreïx de l’ànima
copsant que la tendresa és sols humana.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes de la nit, Poemes de la pandèmia (covid), Poemes de la solitud, Poemes del confinament, Poemes ombrívols