William Ladd Taylor
Sense les coordenades
que marquen totes fites
i posen els pedrissos
on seure a descansar,
*
sense ni una paraula
amb futur esmentada
que dugi la fiblada
d’un avenir ignorat,
*
sense que el present mogui
els seus globus de festa
ni nedi ni fondegi
en el quotidià,
*
tot voler es difumina,
tot anhel perd la pista,
ni l’essencial viure
troba goig en restar.
La confusió de l’angoixa,
desconnexió de l’entorn,
desgràcia que cau a sobre,
altre cop l’intern tremolor.
*
Nits esparverades de plany,
un dolor que amb res no s’estronca
una opressió de presó,
assalt que envesteix i esborrona.
*
Visc a pèl l’esclafador dol,
cavitats endins regurgita,
el cor expel·leix tenebror,
el combat per a res és vencible.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
És aquesta gran buidor
de l’immens amor que sento
que no aboca a l’oceà.
*
Un vast mar en primavera
de sol liquat amb estrelles
que oneja en profunditat.
*
És vida avui no viscuda
per tu estroncada i perduda
que he canviat per dignitat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Christian Krohg
Dies sencers de fondo plor
sense vessar una trista llàgrima.
Tot lacerant, el vast dolor
plora la sang descoagulant-se.
No vull de nou que s’entendreixi
però va esqueixant sencer el cor.
Esvorancant-se torna la mort,
l’allau de dol, fosca dolença.
No contendrà de nou l’horror
el meu cos fràgil, làbil que es trenca.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
El borrissol del dia,
temps antic penjat en un retrat,
la presència d’un gran amor cessat
que als espais recòndits fructifica.
*
L’aire brunzeix suau,
apaivaga tots els ressons del dia
per sentir més fondo aletejar
la tendresa que dins un cos habita.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Toca el dia amb la punta dels dits,
fes-li les carícies que a tu et manquen.
*
Toca l’home amb tot l’anhel ardit,
el que a la joventut va transmutar-te.
*
El que a la fi també et va derruir,
però amb qui vas crear de l’amor la substància.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
No tinc més present que els somnis que em torben,
m’engrapen, m’estiren cap al seu infern.
Soc víctima fràgil i fan el que els rota
amb l’ésser tan crèdul que soc. A l’Avern.
*
Tan fràgil, tan crèdul, tan impressionable
com la joventut, tan esgarrapable.
Sempre esbadellada la meva tendra ànima,
inerme, tan làbil, del tot exposada.
*
Així urpen, tenallen, en viu m’arrabassen
als regnes de mort. Al matí no em llevo,
i retornant lenta amb esforç de fera
*
dels caus de l’horror es fa ple migdia.
Llavors m’incorporo i els estralls suporto,
fins que m’apersono i em trobo amb el sol.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Crispació, angoixa en el dia plàcid,
silenci quiet, pluja sota el cel boirós.
Quanta pena densa, dolor que es concentra,
el plor que espurneja, el respir veloç.
*
Són les nits terribles penjants de bruxisme,
la màgia més negra torna els sons horror.
Al fons és ben simple, són les malvestats
a què he exposat el meu ésser sol.
*
I el present circumda amb puntes d’espasa,
a mi a la pàtria, la lluita és feroç.
Així en la vigília, ben de mica en mica,
*
faig per reconeixe’m en el vast amor.
I aquí erigida -retornat somriure-
prenc de nou les forces de gràcia i valor.
A dies no soc plena de res,
no hi ha cap pensament rector,
ni amor que ho faci estimar tot,
ni centre on les parts es condensen.
*
A voltes només impera el dol
difús en un estat feixuc,
els ulls del tot baixos i humits,
el cor que sols d’esma batega.
*
A cops no hi ha premonicions,
ni mans per tocar primaveres,
ni tinc lligams a aquest terra,
ni rosa quan Sant Jordi irromp.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Va lliscant aquest temps
i cada dia és
com un esclat de llum
que lentament s’apaga.
No són dies costosos
sinó lleugers i amables
si no fos el meu ésser,
que té un pes específic
de gravetat pesada,
i encén els filaments
interns que tot soscaven
en el seu gruix cremant,
que revifen i inflamen.
Un ésser que va sol
passant en temps de sol
ple d’espurnes daurades,
i nits serenes, clares,
vibrants com un miratge,
que a l’hora de dormir
es troben turmentades
per penes i desgràcies
fixades en malsons.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes del temps
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 