Recorrem terra i cel
al marc de la finestra,
un paisatge imposant
de l’hivernal febrer,
el sol es va movent
d’esquerra cap a dreta,
resten esquitxos d’arbre
pel viu lliscar del tren,
es distingeix molt tendre
el clapejat dels plàtans,
l’arbre de la infantesa,
aquell goig sense fi,
baixadors noucentistes
tenen els llums encesos,
vindrà sens pausa el vespre
transformant temps i espai,
tota la immensitat
ens restarà abastable
al tren que la traspassa
fins a arribar a destí.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps
Fumeja boira el dia
com grisor de l’hivern,
una pintura antiga
deslluïda pel temps.
*
Llostreja a l’horitzó
el sol que va enfonsant-se
dins el redós boscós,
fosca textura d’arbres.
*
Sobre els rails el tren
xerrica i s’arrossega,
tiba el seu ossament
a desgrat i sense esma.
*
Igual jo em ressento
del dia i d’aquest temps
que sense amor empento,
sense il·lusió ni tremp.
Corre el tren entre la plana,
enmig dels suaus turons,
el sol de gener perleja
les fulles del bosc frondós.
*
Girem revolts, anem rectes,
ens aturem a estacions,
entorn hi ha el moviment tènue
de la vida entre cotó
*
on ens remet la pandèmia,
tot silenci i reclusió.
*
Un gros gruix de filagarsa
a mig cos atapeïda,
polsa lent el bategar,
esdevé vicari el viure.
*
El tren travessa paisatges,
veïnats, pobles, ravals,
ens duu fins a Barcelona,
luxe ver però desgastat.
Aquest ensopiment
tant d’ànima com cos
esgota el pensament,
per això avui m’escapo
al ritme del lliscar
del tren que avança fi,
transport essencial
per anar a un altre confí.
Un mite, la ciutat,
aquest temps encongit,
barrat, del tot forçat,
mig privat del respir.
Llarg temps sense vibrar,
arrossegats, ujats,
la Rambla fins al mar
per si sola ja encanta.
S’hi albira el somiar,
un bocí de futur,
un xic bri de glamur,
el tremp del vent que avança.
Ales de petit país
volen estacions formoses,
un sol d’infància polit
vessa dolçor esplendorosa.
*
I per uns instants retinc
un paradís, flors i fronda,
abans d’entrar en viaranys
foscos de ciutat remota.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes solars
Dins el tren, tot nit,
el dia es replega,
cansat somieja,
arriba a la fi.
Tempera l’angoixa,
el motor fuent
atura el seu ritme,
el temps lliga amb cingla,
i demà és tan lluny!
Ha de transitar
sencera la nit,
gravitant, profunda,
del tot exposada
a ser esquinçada
per l’ull del matí.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Vessa el cel serenament
càlides gotes petites,
un caliu s’estén arreu
voltat d’una aura blavissa.
Tots els llums ja són encesos,
just a les cinc de la tarda,
avança estacions el tren
traspassant l’hora mullada.
A mi se m’obre un futur,
el somni d’anar a una festa
endins la bellesa antiga
de la ciutat de novembre.
Els llums de cada estació
són alegries enceses
d’un món que a l’uníson viu
amb la meva joia tendra.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions, Poemes solars
Travessa l’estiu el tren
feliç com la meva vida,
espai tot sensualitat,
sol i vent, bosc que sospira.
Jo amb els somnis envolats
al moment lluent que gira,
tren rient, anhel llampant
al ple del temps que transita.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Un dia en què plou i ara surt el sol,
el renou de gent, el tràfec brogent,
el meu cos s’activa i en pren l’energia.
Se sent el batec que impulsa la vida,
i jo agafo el tren cap a un destí clar.
El sol espetega, el cel és rou negre,
el rellotges marquen el migdia en punt,
i no sé d’on surt l’alegria meva,
la força que em dreça, tota joventut.
Trota viu el tren entre el bosc intens
d’atapeïts arbres, el cel va cedint
i el dens negre esquiu va obrint clarianes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la pluja, Poemes del sol
En l’àgil tren dins el viu dia
m’escapo sola, tal com m’agrada,
el meu destí és obert i lliure,
em bressa el sol, em consent l’aire.
I tot l’espai és per recorre’l,
ple d’efusió i força sana,
i giro entorn la descoberta
de les persones i l’obra humana.
Penetro endins les portalades
on sempre hi ha remors per mi,
rebo el vigor d’altres contrades,
d’homes i dones que han erigit
recers de somnis i saviesa,
hi estenc la mà i els puc sentir,
així de gran em fan, i immensa
i el millor dono i rebo en mi.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 