Category Archives: Poemes dalt del tren

Divendres nit

Posted on 23 Març 2025 | Deixa un comentari

I passen estacions
amagades sota terra
amb la llum esmorteïda
com una tomba de segles.

Endavant pesadament
el tren feixuc s’arrossega,
i la gent es deixa anar,
mig envellida i sense esma.

És una nit de l’hivern,
hi ha la sonsònia monòtona
que anuncia els baixadors.
A fora, foscor i derrota.

Un dia en què s’ha deixat
l’energia en totes feines,
i és un divendres cansat,
la gent sols espera jeure.

La setmana s’ha esgotat
plena de treball, problemes,
ara que ha arribat al cap
potser hi haurà un petit lleure.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes dalt del tren, Poemes de l'esperança, Poemes de les estacions

Bressolament

Posted on 11 Març 2025 | Deixa un comentari

El meu cos sencer descansa,
assaboreix el moment
ben assegut en la calma,
i no interpreta ni hi sent.

Alena al fons, tanca els ulls
dintre l’escalfor que emana
l’abric lleuger, confortable
que l’embolcalla silent.

I el tren segueix endavant
prosseguint el seu viatge
bressolant íntimament
el meu ésser fet sols d’aura.

Reposa l’enteniment
de tanta feina intricada
de llargues hores, llarg temps,
i sols desitja bonança.

Com un llac en la quietud
amb aigua límpida i sana
que frueix de la claror,
que cap vent avui no llaura.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes dalt del tren, Poemes del temps, Poemes solars

Onades d’estiu

Posted on 3 Març 2025 | Deixa un comentari

Com anar a l’aventura, dintre d’aquest tren
que se m’enduu lluny de la llar plantada.
Ara el temps flueix llarg, i s’allargassa,
onades d’estiu la primavera alça.

Corre el tren llisquent entre oreig de vent,
tarda enlluentada i un cel d’ornament.
Transita dins meu tot el meu torrent
de sang renovada, de fonda alenada.

Se m’emporta el temps sols cap on vol ell,
promesa estrenada, bellesa punyent.
I jo em deixo endur pel seu enfilall

de flors i d’ufana, de somni fragant.
Lleugera, sens pes, tasto l’univers,
el seu nèctar dolç, la carícia alada.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes dalt del tren, Poemes del temps, Poemes sobre la bellesa, Poemes solars

Camins versàtils

Posted on 3 Març 2025 | Deixa un comentari

Lleuger el tren fa el seu camí
se m’enduu del lloc tancat,
d’aquest poble enxubat,
i és com néixer de placenta.

A explorar els nous camins
tots versàtils d’aquest dia,
sota el sol enlluernador,
en l’espai de tènue brisa.

I soc jo qui es transporta
i en el jorn que va obrint-se,
la mirada entendrida
com qui comença a mirar.

Quina olor nova que vibra,
quin delit de despuntar
la carícia i la delícia,
la màgia de llibertat.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes dalt del tren, Poemes sobre la bellesa

Sigil

Posted on 3 Març 2025 | Deixa un comentari

Món nocturn que flameja i sospira
quan el tren s’atura a estacions.
Quan arrenca tornem a submergir-nos
en la lleu llum de lluna i foscor.

Quin sigil no hi ha a la terra fosca,
quin oblit en cada ésser dorment,
i quin hàlit als cossos que reposen,
prenent nèctar de la nit i els estels.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes sobre la bellesa

Llum i ombra

Posted on 3 Març 2025 | Deixa un comentari


Davant meu, al tren, una ballarina,
braços, pit al vent, de piquets les mitges,
vestida de negre, sostenidors roses,
venes a les mans sensibles, formoses.
La cara esculpida, l’arracada mòbil,
el cabell estès, serrell al front jove.

I frunzeix els llavis, tota ella luxosa
d’una senzillesa desada i absorta.
Jo em sento a mi, d’hivern abrigada,
mig suant, tancada sota de l’abric.
Soc pesant, soc rígida, de bellesa opaca,
sense confiança en cap meu talent.

Apagat dissabte en què cruixo, peno,
i sense esma treno viaranys, camins.
M’he fallat avui sense anar a piscina,
el cabell dubtós de neteja i gràcia,
el vestit d’ahir, que vaig fer suada,
amb l’ànima als peus per tanta mancança.

Deixa un comentari

Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes dalt del tren, Poemes de desamor, Poemes de les estacions, Poemes sobre la bellesa

Món vegetal

Posted on 29 Juny 2022 | Deixa un comentari

Aquest és el paisatge
que tant he enyorat,
que era inabastable
el temps de malaltia,

i podria plorar
de tornar-lo a copsar,
de dalt el tren estant,
camí de l’alegria.

Davant la seva gràcia
borbollant d’energia,
de la tendror que emana,
em fa glatir, delir.

El meu món vegetal,
de dolcesa incessant,
sempre íntim, tot brostant
d’il·lusió, que escampa.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura

Tren de retorn

Posted on 22 Juny 2022 | Deixa un comentari

Lionel Valden

Llisca el tren
de retorn cap a casa,
tot xardor,
cremor damunt la pell,

són feixugues
les estacions que passen
enclotades
als túnels sense temps,

on xerriquen
les rodes, amb espurnes,
com l’infern,
d’ofegant bullentor.

Enyorem
el dia on despunten
les clarors,
les refulgents lluors.

Amb els pins,
que espigats, graciosos,
tots retorts
s’eleven al cel blau,

i glicines,
campànules, roses
que s’aboquen
a jardins flamejants.

Bosc isard,
humanitzat de segles,
que exhibeix
el seu propi segell.

Mai no es plega
al vessant que l’orienta
la mà humana
i s’alça turbulent.

I s’admira
i frueix engrandint-se,
prenent saba
del terra de l’estiu.

En té prou
amb l’aliment que pisca,
no reclama
concessions ni capritx.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura

Paisatges

Posted on 28 Abril 2022 | Deixa un comentari

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura, Poemes del sol, Sonets

Tren

Posted on 3 gener 2022 | Deixa un comentari

Estació, clos tancat
a l’estàtica planura,
amb els rajos arrapats
d’un sol feixuc de clausura.

Corre l’aire quan ve un tren,
el so de xerrics a vies,
i el moviment sacsejant
de les persones que arriben.

En aquest aire parat
hi resto jo, asseguda,
esperant-ne bon temps llarg
un cap a la meva ruta.

Vindrà un tren àgil, llampant,
que s’aturarà tot d’una
i se m’endurà xiulant,
rabent i traient espurnes.

Deixa un comentari

Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de l'esperança