Category Archives: Poemes amorosos

Nit que portaves l’encís,
camisa de cotó blanca,
cabell tendrament nuat
negre sota llum albada.
Tu, moreno com la nit,
foscor que m’agombolava,
somni sorgit d’un sospir,
fragància i dolçor aplegada.
Abraçada fulgurant:
tota la Rambla girava
al nostre encantat voltant,
sabent que jo t’estimava.
Fulguració de moments
amb les mans entrellaçades:
no era per sempre, no, amor,
però ets vida que es generava.
Vida que es genera en mi,
en la història endinsada
de l’amor que et vaig tenir,
nit dins de la nit més clara.
La cara contra el teu pit
anant a la teva cambra,
carnalitat del teu cos
que mai en mi no s’acaba.
Perquè no, no era per sempre,
però ets vida que es generava,
amb la mà oberta per rebre’t
al meu amor de volada.

Jo també m’he submergit

en la llum pertorbadora,

sota l’ala trencada

de l’àngel del misteri,

recer d’esponjosa rosa

i espines no esquitllades.

Tenir-te era acceptar

aquest hàlit de país

desconegut i exòtic

on s’anava imposant

l’aire aturat de la teva ferida,

entre el nèctar emergent

dels petons més intensos.

I llavors esdevenies

una presència

sense àncora ni còrpora,

i dibuixaves el neguit

d’una carnal, ansiosa,

desnonada pregunta,

que sotjava la veritat

de la teva existència.

Cabellera estampada

en l’extensa nit en penombra.

Un ull observant

espiava el meu devenir,

un altre m’engolia

amb la seva promesa

de tèrbola esperança.

I sota el seu recer

s’elevava el meu somni

de platges i d’estiu,

amb la sorra, miracle d’agost,

enganxada a la pell tòrrida.

I joguinejava el mar,

esquitxador i rialler…

Però el teu ull observant,

que tibava de mi,

em feia davallar a la llum

esmorteïda de l’estança.

I així, amb el neguit revoltat

fins a adormir-me,

tan sols podia rescatar

una petita, minúscula,

gairebé invisible

llavor d’or,

entre les teves bambolines de teatre,

rere els teus telons, amagatalls i ales,

que no podien ser mai

aixopluc on arraulir-se,

ni podien retornar-nos renascuts

al centre del matí,

ell sempre immers en el renou

de les flors fresques

de la tipuana i la xicranda.

En algun lloc, sota la vida quotidiana
que s’imposa com una disfressa de realitat
hi ha la teva olor de rosa, el pètal intacte,
l’amor que tremola com l’aigua d’un llac
sota l’impacte d’una pedra. I a tot arreu
la teva mà em falta, segura i ferma
mentre al voltant el món anava canviant
vertiginosament, igual que nosaltres mateixos.
Però la teva mà restava en la meva,
balancejant-se en els nostres passejos.
Camins que solcaven la vida, rella d’alegria,
cor d’ocell, lleuger vol que en mi queda,
en algun lloc de mi, sota la màscara amb què aleno,
per sempre.