Category Archives: llibre Convoco bellesa

Continents

He tornat al meu món més ferma i reforçada,
situada en el temps, més conscient i sana.
Sense tancar-me a res, la perspectiva ampla,
els passos que he de fer, un darrere de l’altre.

Un ésser retornat després de proves àrdues,
un peix que ha canviat per un oceà el mar,
un medi aliè i abrupte, un xoc descomunal
on s’ha anat capbussant fins a trobar-ne l’ordre

i ha anat desllorigant la bellesa i la ruta.
I m’he ressituat tornada al continent
-quin viatge tan llarg- on tinc vida i espurna.

Del tot m’he deslligat, he aplegat fortalesa,
i tinc nova consciència del meu valor, alçat,
que sola he empunyat en una altra biosfera.

Puntades i embastades

La meva vida es mou sense cap cosit ferm,
tan sols se sosté amb puntades i embastades.
Deu ser la meva tria, sense ni adonar-me’n
de no lligar res fort, discórrer amb molts pocs marges,

d’anar a allò més profund amb res que m’engavanyi,
d’estendre’m cap al món, de planejar viatges
en què sola faig ruta, fadada i confiada,
allà on només em guia el meu sentit i tacte.

També aquí visc així, a aquesta meva terra,
i profuses vivències les prenc com les riqueses
amb què em genero al món, amb què en faig consistència.

I amb plena llibertat, la porta sempre oberta,
faig els camins senzills, cercant les descobertes
que amb un cosit lligat arribaria a perdre.

Esqueix de notes

S’eleva una rosa
aquest Sant Esteve,
roja, esponerosa
de bellesa ardent.

Els pètals són tendres,
premuts en poncella,
i l’olor amb què ens lloa
és goig que desprèn.

Duu un pentagrama
d’esvelts, lleugers signes,
notes musicals
enllaçant les síl·labes

d’un poema ric
que canta la nit,
on el fred despunta
i un geni hi fa espurna,

i un cor de nens canta
com la nit brollava
d’un esqueix de notes
de rosa naixent.

Besos brogents

Anant endins teu, dolç mar,
penetro la pell delícia
del teu blau dens, fascinant,
la més gran, fonda carícia.

M’acullen en llit d’amor
els teus llençols onejants
translúcids de sol brillant,
ventats per la clara brisa.

I juguem al mateix joc,
d’una bellesa encantada,
abraçades, plaer, goig
i besos brogents que esclaten.

El cel per capçada

I torna l’estiu,
el cel per capçada,
condensada ardor,
perleig de suor,
passió arborada.

Ben bé dins l’obaga,
rere els finestrons,
pregon respirar
d’alta i ampla cambra,
l’amor a tocar.

Es baden les roses
en els cossos joves,
els llavis floreixen,
per besar es deleixen,
sensitius, carnals.

I ben prest es troben
amb estremits llavis,
la bellesa assagen,
i a la cambra ombrívola
la delícia enlairen.

Mig octubre enllà

Puja en el dia càlid
dels fons de cada ésser
l’agraïment de viure,
desgranat en bellesa,
expandit en somriure,
sentint al cos sencer
la més tàctil carícia.

Som mig octubre enllà
i l’estiu ens bressola,
i en el seu dolç bressar
el somni se’ns envola
cel amunt, al blau clar,
que endins ens fa desclosa
de l’íntim estimar.

Tardor roja

Hora tardana
de bellesa sospesa,
el vent que fibla
i torna la mà balba,
les fulles roges
i rosses del paisatge
han escalfat
la tardor enfredorada.

Onades d’estiu

Com anar a l’aventura, dintre d’aquest tren
que se m’enduu lluny de la llar plantada.
Ara el temps flueix llarg, i s’allargassa,
onades d’estiu la primavera alça.

Corre el tren llisquent entre oreig de vent,
tarda enlluentada i un cel d’ornament.
Transita dins meu tot el meu torrent
de sang renovada, de fonda alenada.

Se m’emporta el temps sols cap on vol ell,
promesa estrenada, bellesa punyent.
I jo em deixo endur pel seu enfilall

de flors i d’ufana, de somni fragant.
Lleugera, sens pes, tasto l’univers,
el seu nèctar dolç, la carícia alada.

Lleus vestits d’estiu

Una calor de suor
just a acaballes d’octubre.
Jo encara ho vaig celebrant,
i estranyada, alenant,
amb tirants, màniga curta,
els lleus vestits de l’estiu,
la jaqueteta pels vespres,
amb un cert esguard atònit
per la força d’aquest sol
que no es conforma ni vol
deixar-nos estar de petja.
Som en un clima dramàtic
que endins cova una desgràcia.
Aquesta bellesa densa,
pròpia d’estiu, allargant-se,
la rebem desorientats,
l’organisme no s’hi adapta.
i sentim, bo i amoïnats,
la inseguretat que avança.

Seda blava

És un moment immers
en el plaer de l’aire,
del cos harmoniós
vestit de seda blava
de tots els tons, creats
per la bellesa d’Índia,
quin goig el seu llegat,
mil·lennis que m’abillen.

Es va movent el temps
ritmat de flors i plantes,
del lent trànsit de gent,
de cadenciosos arbres,
Soc on jo vull estar,
les meves feines fetes,
a l’agenda anotades
les línies que em sustenten.

Enmig del benestar
de vida bella i plàcida,
d’íntim plaer assolat,
em prenc temps per fer càbales.
No hi té cap lloc l’edat
si es viu en roentada,
si ets lliure i l’avenir
menes amb ferm coratge.