És una hora incerta, fora de tots hàbits,
sense col·locar al corrent de vida,
em caldrà gruar amb aquest temps flàccid,
les balderes hores informes, sens mida.
Sense cap topall on arrecerar-me
en el gruix de temps amorf, deslligat,
hi he de clavar recte bastió que aguanti
sentit i carcassa, sòlid, vertical.
Tanta riquesa i bellesa,
tanta sensibilitat,
amb l’ànima temperada,
es pot fruir, es pot copsar.
Hi ha la saviesa intrínseca
de què és el món, la veritat.
Sols ens salva la delícia
de saber rebre i donar.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes sobre la bellesa
He tornat al meu món més ferma i reforçada,
situada en el temps, més conscient i sana.
Sense tancar-me a res, la perspectiva ampla,
els passos que he de fer, un darrere de l’altre.
Un ésser retornat després de proves àrdues,
un peix que ha canviat per un oceà el mar,
un medi aliè i abrupte, un xoc descomunal
on s’ha anat capbussant fins a trobar-ne l’ordre
i ha anat desllorigant la bellesa i la ruta.
I m’he ressituat tornada al continent
-quin viatge tan llarg- on tinc vida i espurna.
Del tot m’he deslligat, he aplegat fortalesa,
i tinc nova consciència del meu valor, alçat,
que sola he empunyat en una altra biosfera.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la llibertat, Poemes sobre la bellesa, Sonets
La meva vida es mou sense cap cosit ferm,
tan sols se sosté amb puntades i embastades.
Deu ser la meva tria, sense ni adonar-me’n
de no lligar res fort, discórrer amb molts pocs marges,
d’anar a allò més profund amb res que m’engavanyi,
d’estendre’m cap al món, de planejar viatges
en què sola faig ruta, fadada i confiada,
allà on només em guia el meu sentit i tacte.
També aquí visc així, a aquesta meva terra,
i profuses vivències les prenc com les riqueses
amb què em genero al món, amb què en faig consistència.
I amb plena llibertat, la porta sempre oberta,
faig els camins senzills, cercant les descobertes
que amb un cosit lligat arribaria a perdre.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de la llibertat, Poemes per a dones, Poemes sobre la bellesa
Etiquetat Poemes per a dones
S’eleva una rosa
aquest Sant Esteve,
roja, esponerosa
de bellesa ardent.
Els pètals són tendres,
premuts en poncella,
i l’olor amb què ens lloa
és goig que desprèn.
Duu un pentagrama
d’esvelts, lleugers signes,
notes musicals
enllaçant les síl·labes
d’un poema ric
que canta la nit,
on el fred despunta
i un geni hi fa espurna,
i un cor de nens canta
com la nit brollava
d’un esqueix de notes
de rosa naixent.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de Nadal, Poemes per a nens, Poemes sobre la bellesa
Anant endins teu, dolç mar,
penetro la pell delícia
del teu blau dens, fascinant,
la més gran, fonda carícia.
M’acullen en llit d’amor
els teus llençols onejants
translúcids de sol brillant,
ventats per la clara brisa.
I juguem al mateix joc,
d’una bellesa encantada,
abraçades, plaer, goig
i besos brogents que esclaten.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes del mar, Poemes sobre la bellesa, Poemes solars
I torna l’estiu,
el cel per capçada,
condensada ardor,
perleig de suor,
passió arborada.
Ben bé dins l’obaga,
rere els finestrons,
pregon respirar
d’alta i ampla cambra,
l’amor a tocar.
Es baden les roses
en els cossos joves,
els llavis floreixen,
per besar es deleixen,
sensitius, carnals.
I ben prest es troben
amb estremits llavis,
la bellesa assagen,
i a la cambra ombrívola
la delícia enlairen.
Puja en el dia càlid
dels fons de cada ésser
l’agraïment de viure,
desgranat en bellesa,
expandit en somriure,
sentint al cos sencer
la més tàctil carícia.
Som mig octubre enllà
i l’estiu ens bressola,
i en el seu dolç bressar
el somni se’ns envola
cel amunt, al blau clar,
que endins ens fa desclosa
de l’íntim estimar.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de les estacions, Poemes sobre la bellesa
Hora tardana
de bellesa sospesa,
el vent que fibla
i torna la mà balba,
les fulles roges
i rosses del paisatge
han escalfat
la tardor enfredorada.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de les estacions, Poemes sobre la bellesa
Com anar a l’aventura, dintre d’aquest tren
que se m’enduu lluny de la llar plantada.
Ara el temps flueix llarg, i s’allargassa,
onades d’estiu la primavera alça.
Corre el tren llisquent entre oreig de vent,
tarda enlluentada i un cel d’ornament.
Transita dins meu tot el meu torrent
de sang renovada, de fonda alenada.
Se m’emporta el temps sols cap on vol ell,
promesa estrenada, bellesa punyent.
I jo em deixo endur pel seu enfilall
de flors i d’ufana, de somni fragant.
Lleugera, sens pes, tasto l’univers,
el seu nèctar dolç, la carícia alada.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 