He d’aposentar
l’ésser que em traspassa,
a voltes confós
s’esbarria i balla.
*
Cal respirar fondo
i seure a escoltar-me,
deixar que s’assoli,
trobar coordenades.
*
Així just comprenc
què soc a la base,
la sensualitat
del sol i de l’aire.
*
La gràcia que mou
l’orbe on faig estada,
aquest món joiós
de plenitud clara.
*
També amb la mort presa
al present que avança,
per això la bellesa
és la guia i mapa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Dia lent, ple de serenitat,
ha cessat la fiblada del sol,
mentrestant reposa alleujat
el jorn ampli, que fins troba consol.
*
Pensatiu, pot reflexionar,
sensitiu, s’acarona amb el vent,
potser plou i s’obre el firmament
mentre el temps resta suspès a l’aire.
*
Una treva d’aquest sol esplendent
que alimenta i fa esclatar la vida,
és diari, gairebé omnipresent,
però el sud canta també la pluja ardida.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes del sol
Tan feliç
com quan era amb tu,
venturosa
al teu sol del sud,
preciosa
desgranant futur,
oferint-te
l’amor més curull,
abraçada
al teu cos fecund.
És Cupido
qui el somni m’ha dut.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de l'esperança, Poemes solars
Sharon Sprung
A cops no tinc ànima, només aquest ésser,
matèria tocable, amb moviment i ànsia.
*
A cops és només la pena que s’alça,
i aquesta matèria traspua desgràcia.
*
A cops no és present el que em té engrapada,
sinó un destemps on visc endanyada.
*
A cops només resta vida quotidiana
que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.
*
A cops no improviso ni tinc esperança,
ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.
*
A cops vull que em deixin sols restar amagada,
així, enterbolida, pel dolor que raja.
A cops no hi ha fites que puguin salvar-me
i només espero l’amor que es restaura.
————————————————————————————–
A cops no tinc ànima, només aquest ésser,
matèria tocable, amb moviment i ànsia.
A cops és només la pena que s’alça,
i aquesta matèria traspua desgràcia.
*
A cops no és present el que em té engrapada,
sinó un destemps on visc endanyada.
A cops només resta vida quotidiana
que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.
*
A cops no improviso ni tinc esperança,
ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.
A cops vull que em deixin sols restar amagada,
*
així, enterbolida, pel dolor que raja.
A cops no hi ha fites que puguin salvar-me
i només espero l’amor que es restaura.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols, Poemes per a dones, Sonets
Va venir el meu amor
portat pel vent de l’estiu,
ple de caliu i fragància,
es badaven grans les flors
com jo amb ell m’extasiava.
*
Ens duia l’aire del temps
de ciutats italianes,
tot era sol i sentor,
immensa dimensió,
a tot arreu ens amàvem.
*
Bressats per la llibertat
que amb la terra gravitava
dúiem a la pell el sud,
amants, sensibles, fecunds,
pura essència de nosaltres.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a M., Poemes per a un home
Hi ha un bon dia d’ocells voleiant
dins de l’aire de dolça escalfor,
a qui el deixa el va acaronant,
força nua, gentil passió.
*
Cal aprendre de tot el seu art,
del seu gràcil, infinit ardor,
pot calmar ferides sagnants,
pot de nou fer desitjar el món.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del temps
William Ladd Taylor
Sense les coordenades
que marquen totes fites
i posen els pedrissos
on seure a descansar,
*
sense ni una paraula
amb futur esmentada
que dugi la fiblada
d’un avenir ignorat,
*
sense que el present mogui
els seus globus de festa
ni nedi ni fondegi
en el quotidià,
*
tot voler es difumina,
tot anhel perd la pista,
ni l’essencial viure
troba goig en restar.
La confusió de l’angoixa,
desconnexió de l’entorn,
desgràcia que cau a sobre,
altre cop l’intern tremolor.
*
Nits esparverades de plany,
un dolor que amb res no s’estronca
una opressió de presó,
assalt que envesteix i esborrona.
*
Visc a pèl l’esclafador dol,
cavitats endins regurgita,
el cor expel·leix tenebror,
el combat per a res és vencible.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Corre el dia suaument,
lentament reprèn el tremp
d’ençà la greu malaltia.
*
Assetjat per malvestat
més d’un any restà assolat,
com una guerra invencible.
*
En un estat mig de mort
esperava el temps absort
potser mil·lennis o dies.
*
Depassant un any complet
s’estén transitable, obert,
mitja salut assolida.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
És aquesta gran buidor
de l’immens amor que sento
que no aboca a l’oceà.
*
Un vast mar en primavera
de sol liquat amb estrelles
que oneja en profunditat.
*
És vida avui no viscuda
per tu estroncada i perduda
que he canviat per dignitat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 