He d’aposentar
l’ésser que em traspassa,
a voltes confós
s’esbarria i balla.
*
Cal respirar fondo
i seure a escoltar-me,
deixar que s’assoli,
trobar coordenades.
*
Així just comprenc
què soc a la base,
la sensualitat
del sol i de l’aire.
*
La gràcia que mou
l’orbe on faig estada,
aquest món joiós
de plenitud clara.
*
També amb la mort presa
al present que avança,
per això la bellesa
és la guia i mapa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Dia lent, ple de serenitat,
ha cessat la fiblada del sol,
mentrestant reposa alleujat
el jorn ampli, que fins troba consol.
*
Pensatiu, pot reflexionar,
sensitiu, s’acarona amb el vent,
potser plou i s’obre el firmament
mentre el temps resta suspès a l’aire.
*
Una treva d’aquest sol esplendent
que alimenta i fa esclatar la vida,
és diari, gairebé omnipresent,
però el sud canta també la pluja ardida.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes del sol
Tan feliç
com quan era amb tu,
venturosa
al teu sol del sud,
preciosa
desgranant futur,
oferint-te
l’amor més curull,
abraçada
al teu cos fecund.
És Cupido
qui el somni m’ha dut.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de l'esperança, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 