Polly Jones
L’esperit lleu del sol
fa reflectir la taula,
el seu sobre de marbre,
el disc rodó d’un astre.
Avui no hi ha pastissos
ni cafès fumejants,
ni els tes que a l’aire eleven
olors de fruita i arbre.
Simplement solitaris
hem quedat aquesta època,
amb les cadires buides,
vaivens de la pandèmia.
Alguna ànima sola
a algun lloc es replega
i observa i somieja
xerrades del passat,
colors vius, olors tendres,
i un moviment constant
de gent que remoreja,
de vestits virolats.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Recorrem terra i cel
al marc de la finestra,
un paisatge imposant
de l’hivernal febrer,
el sol es va movent
d’esquerra cap a dreta,
resten esquitxos d’arbre
pel viu lliscar del tren,
es distingeix molt tendre
el clapejat dels plàtans,
l’arbre de la infantesa,
aquell goig sense fi,
baixadors noucentistes
tenen els llums encesos,
vindrà sens pausa el vespre
transformant temps i espai,
tota la immensitat
ens restarà abastable
al tren que la traspassa
fins a arribar a destí.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps
Dies enfonsats
de llarga pandèmia,
el sol, ignorant,
lluu damunt la terra
dolent, masegada,
que assetgem constant.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 