La lluna penja del cel
com un botó sense trau
al sedós llenç descobert
del més esplendorós blau.
Juganera, hi reposa
amb la seva dolça faç,
riallera i somiosa
com de nit ens ve a acotxar.
El sol suau l’acarona,
un sol de tarda llampant,
perquè segueixi tan bella,
perquè segueixi somiant.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 