Cadires buides

El teu cos bell, molsut,
de morenor esclatant.
Els teus trets delicats
oferts a mi com sempre.
Em tornes a buscar
amb paraules properes
de lletres molt petites
deixades a l’atzar
en una nota breu,
els números minúsculs,
gairebé inadvertits,
d’un mòbil on trobar-te.
Així et somio a nits
del tot en solitud,
i tot el jorn després
sembla que m’acompanyis.
Entre el sol de l’estiu,
entre l’aire que passa,
entre cadires buides,
l’ànima desolada.